Aquesta sortida la vam fer en dues setmanes. M'explicaré: el dia 15 vam sortir el Mauri, l'Aleix i jo, i vam fer una part del programa. Ens va agradar que tant que la següent setmana repetíem si bé amb uns altres protagonistes: em van acompanyar l'Anamary, la Montse i el Manolo.
Llanos del Hospital estava tot ple així que ens vam allotjar a l'hostal El Puente on ja hem anat altres vegades. Aquí en van informar que no està permès, des d'aquest any, que circulin vehicles des del Pla de l'Hospital fins el Pla de la Basurta. Per anar-hi han disposat un servei d'autobusos que surten a partir d'un hora no gaire clara i amb una freqüència no del tot regular. Amés, al Puente no tenen previst servir l'esmorçar abans de les vuit del matí, així que la nostra previssió d'horaris s'en va anar, del tot, en orris.
Després d'una dura negociació amb el recepcionista, vam pactar que ens servirien l'esmorçar a les set i, certament, un cop que el vam despertar a un quart de vuit, vam poder entaular-nos no més tard de les set i mitja.
Frugalment esmorçats (recordeu que jo recomano esmorçar ben fort a la convocatòria) vam anar en cotxe fins el Pla de l'Hospital per provar sort de trobar un autobús, però no va caldre: plovisquejava cada vegada més fort i estava tot tapat. Vam decidir, nosaltres i molts altres excursionistes, que no hi anàvem. Però, si el macís de la Maladeta ens era esquerp, potser un altre indret ens seria més acollidor.
I vam fer uns quants intents: la vall d'Estós, la de Ballibierna, la d'Eriste... Fins i tot ens vam acostar al Monestir de Villanova, a veure si ens encomanàvem a algún sant. Però no hi havia cas: estava abarrotat d'escoltes gairebé tant fastiguejats com nosaltres.
El Mauri va tenir una
idea brillant, suposo que per compensar la foscor del dia: aniríem
a França, cap el circ de Gavarnie, via túnel de Bielsa i
Col d'Aspin. Per força, lluny d'on erem, el dia tenia que ser ben
diferent.
I la va encertar: si pels voltants de Benasque plovisquejava de mala manera, a l'altra banda dels Pirineus plovia a bots i barrals. Només cal veure com queia l'aigua per les parets del circ.
Abans, però, i com que ja feia estona que havíem traspassat el migdia, ens vam aturar a fer un mos al bar que hi ha al Col du Turmalet, allí on els ciclistes rebenten el fetge a cada Tour.
Vam tornar a Benasque ben entrada la nit i vam haver de fer-nos pregar per què ens donguessin de sopar. L'endemà, com que estàvem cansats de tant d'anar en cotxe, ens vam despertar tard i vam renunciar a anar a la Maladeta. I bé que vam fer ja que, com després vam veure, a la gelera hi havia força neu i no anàvem gens equipats.
Així que vam
tornar al Pla de l'Hospital i vam agafar un bus fins la Basurta pel mòdic
preu de 300 pàfies. En baixar del bus vam anar una mica enrere per
trobar el camí del port de la Picada i ens hi vam adreçar
tot d'una. Ens vam anar creuant amb dos gabatxos que estaven fent el GR11
amb BTT. Calia veurel's arrossegar la bicicleta per un camí que,
tot i no ser d'un gran pendent, deu n'hi do l'esforç que ens costava
als que anàvem a peu; ells es consolaven pensant com anirien de
bé a la baixada.
A la Picada volíem esmorçar, però a la banda catalana feia molt de vent, així que, per una vegada, vam considerar més convenient estar a Espanya que no pas al nostre país; al capdevall després volíem anar al port de Benàs, que separa Espanya de França... I així ho vam fer, per un camí que, sense perdre massa altitut, i tenint sempre el Salvaguarda al davant, ens va portar al port amb poc temps.
El coll, des de lluny, enganya una mica, ja que hi arribes de sobte, quan et penses que encara queda una estona. La vista des d'aquí és notable. Cap a la part francesa es veu tot un seguit de llacs a quin més bonic. Es veu, també, la teulada d'un refugi, a poc que es baixi una mica cap a França per tenir una millor perspectiva.
La
part espanyola és encara millor doncs, en front, hi ha el Macís
de la Maladeta del que he seleccionat les dues fotos que flanquejen aquest
paragraf. A la de l'esquerra es veu l'Alba amb el Diente i la Muela i la
de la dreta permet veure els Portillons que fan carena cap la Maladeta
i l'Aneto més al fons. També podíem veure unes inscripcions
fetes amb pedres blanques que hi havia algún centenar de metres
davall nostre, inscripcions fetes per gent que va tenir l'original idea
de compondre el seu nom pedra a pedra. L'efecte, però, feia força
goig
El Mauri va quedar força
impresionat, per les vistes i perquè en aquell moment ens va invair
la boira que venia de França i va passar damunt nostre. La tornada
la vam fer per un camí diferent al de pujada que ens va portar pràcticament
a Llanos on vam dinar adequadament.
Aquí vaig insistir a demanar reserva de places per la següent
setmana però em van tornar a dir que estava tot ple i que, si s'anul·lava
alguna plaça, seria per nosaltres ja que erem els primers de la
llista d'espera.
Trist consol. El divendres següent estàvem a la carretera camí de Benasque un altre cop i em van trucar de Llanos al portàtil per dir-me que finalment disposàvem d'allotjament. Vaig rebutjar-lo naturalment ja que teníem reserva feta a l'Hostal el Pilar i no era cosa de desdir-s'en només tres hores abans.
Dissabte ens vam aixecar per torns: el Manolo i jo més aviat, ja que anàvem cap l'Alba; l'Anamary, la Montse i l'Uma una mica més tard, amb la intenció d'anar al coll de Benàs on havíem estat la setmana passada amb el Mauri i l'Aleix.
Com que a l'hostal obrien el menjador passades les vuit, els homes ens van anar directament a Llanos on l'obren el menjador a les cinc i disposen d'un buffet lliure que no està gens malament. Un cop esmorçats, vam agafar el bus de la Basurta i ens vam plantar al peu del camí del refugi de la Renclusa (la Sagrada Família dels refugis?) en poc més de vint minuts.
Mitja hora més
tard ens plantàvem al llac de la Renclusa, que tant ens havia agradat
feia una any quan hi vam anar en un dia plujós els matrimonis Ferrer
i Fonte. Enguany, amb bon sol, encara em va semblar millor. I al Manolo
també: va deixar-ne constància ben agafat al seu gaiato.
El camí cap l'Alba segueix ben senyalitzat, fins i tot quan s'arriba al clàsic tros pedregós, per on has d'anar rebotant de pedra en pedra. Ja bastant amunt, superats els dosmil set-cents metres, ens vam aturar per agafar forces de cara a l'ascenció que ja s'acostava i ens vam cruspir la ració convenient de ganyips.
Ara es tractava d'endivinar quina de les dues xemeneies que cita el llibre del CEC era la més addient per arribar a dalt. Vam seguir un cop més les fites i vam escollir la que sembla més inadequada: el CEC recomana la més allunyada del cim i nosaltres ens vam enfilar per l'altra, que és la primera que vam trobar. Malgrat tot, no presenta una dificultat especial si bé jo sentia una certa aprensió en pensar en la baixada. Vam arribar a un petit coll, ja molt a prop del cim, on vam canviar salutacions amb uns catalans que el desescalaven per una bretxa força dreta.
Una
curta grimpada més i ens vam plantar a la punta més occidental
del cim on bufava un fort vent que ens va impedir fer-nos les fotos a dalt
de tot. La foto de la dreta mostra, justament, el Manolo davant la petita
carena que porta a la punta més oriental de l'Alba a la que vam
decidir no arrivar-nos per la malfiança que ens feia el vent. Dies
més tard li vaig comentar el fet a l'Enric
que em va confirmar el que ja havíem imaginat: la carena és
un pel delicada, totalment desaconsellable si la climatologia no és
l'adequada. Jo, fins i tot, vaig haver de baixar uns metres per poder encendre
el puret de costum, l'únic que fumo en tot l'any.
De tornada vam ensopegar tot d'una amb la segona xemeneia, la que no havíem trobat a la pujada. A mi em va semblar més dreta que la primera però el Manolo s'hi va abocar tot decidit i ens vam plantar al peu del pic amb un tres i no res. Ara es tractava de desfer el camí de pedres que em va semblar, com acostuma a passar, més llarg a la baixada que a la pujada. Vam agafar una variant del camí que ens va acostar a la tuca blanca de Paderna de la que el Manolo s'en va enamorar i vam arribar novament al llac de la Renclusa on hi havia unes noies prenent el sol amb biquini. Petites satisfacions que té la muntanya.
A la Basurta, mentre esperàvem el bus, vam prendre una clara com-il-fó la qual cosa resulta també prou satisfactòria. La Montse i l'Anamary ens esperaven a Llanos, tot prenent el sol però sense biquini. Vull dir que anaven amb l'uniforme d'excursionista convencional. Estaven força contentes ja que els havia agradat molt la seva excursió.
Al dia següent,
ja sense necessitat de matinar, vam fer una petita excursió en cotxe
al proper poble d'Anciles que havíem descobert l'any passat amb
els Ferrer. Mentre contemplàvem l'aquitectura d'un edifici singular,
ens va abordar la propietària de la casa de la foto, tot despotricant
dels modernismes introduits a l'esmentat edifici per un jove arquitecte
que, tot i ser fill del poble, havia comés l'osadia de trencar l'harmonia
de la resta de les cases. Per fer més palés el seu desacord,
ens va fer contemplar la serenor del pati de casa seva i, realment, vam
estar d'acord amb ella. Ja fa anys que vinc dient que els arquitectes són
tots uns mandangues.