Aragüells (3.037)

Dies 24 i 25 de juliol del 2002. Recorregut en cotxe: Barcelona - Tàrrega - Balaguer - Almacelles - Benabarre - Graus - Benasque

La proposta: Sortir la tarda del divendres per anar a dormir còmodament a un hostal de Benasque. Pot ser l'Enric el podria encarregar, encara que correm el risc que ens porti a ca la senyora Josefina, a Eriste. Home, menys car si que ens sortirà... Llevar-nos ben aviat, esmorzar i anar a Benasque a agafar l'autobús (ara ja no deixen entrar cotxes) que ens portarà fins el refugi de pescadors (1.970) de la vall de Ballibierna. En començar a caminar ens dirigirem

cap els estanys de Coronas i el coll de Cregüeña que domina el llac del mateix nom, un dels més grans del Pirineu. L'ascensió al pic d'Aragüells sembla molt fàcil. L'Enric l'ha qualificat de semblant al Matagalls però una mica més llarga. Ja posats a fer podríem també anar a l'agulla Juncadella. L'endemà, si en tenim prou ganes, podríem repetir l'operació de l'autobús, aquesta vegada fins el pla de la Basurta, per pujar al Mulleres tot passant pels Aigualluts. Tornar a casa.

 

  Fragment del plànol Valle de Benasque d'Editorial Alpina

Tot això, però, estarà pendent del temps. I no vull dir del temps que diu l'Enric, que, com ja s'ha vist, farà bo o farà dolent en funció dels compromisos que ell tingui, sinó del temps que preveu la web de Terra. L'anirem consultant al llarg de la setmana i dijous decidirem.

Esplugues, novembre del 2001

Terra ens va ser desfavorable: la convocatòria estava pensada pel mes de novembre però no la vam dur a terme fins el juliol següent. El grup va quedar reduït a tres: només em van acompanyar el Jaume i l'Anna, una parella de Premià (de Dalt) a qui vam conèixer quan estiuejàvem a Premià (de Mar) amb la família Capitán.

Ens van tornar a reunir el Raül i la Montse, i tot sopant, em queixava amargament de les dificultats que tinc per trobar qui m'acompanyi al Pirineu, i s'hi van afegir de seguida. Com que estan tots dos prejubilats i jo estic en situació d'autònom cooperativista, no vam veure cap avantatge en sortir el divendres, així que vam sortir el dimecres.

En no venir l'Enric no hi havia cap motiu per gaudir dels rigors austers de la senyora Josefina, i vam decidir allotjar-nos còmodament al Puente.

Allí vam ser degudament informats dels horaris del bus per anar a Ballibierna i, "de bon matí, collons quin fred fotia", tal com diu la cançó, ens vam llevar aviadet com cal, i vam prendre l'esmorzar continental que ens van deixar preparat la nit abans (els hostals de Benasque no cometen aquest excessos de matinar tan com els excursionistes).

El bus ens va deixar allà on toca i vam iniciar la pujada fins el primer llac. Val a dir que, tot i que el plànol, segons podeu veure més amunt, diu que s'ha de travessar el torrent cap els 2.100 metres d'alçada, el camí enfitat ho desmenteix i s'arriba al llac deixant el torrent sempre a l'esquerra. De ben segur que també es pot fer el que diu l'Alpina, i de fet, al baixar vam veure gent que, de tornada, seguia el mapa, però si mai hi torno, seguiré fent el mateix: és un bon camí.

El que ja no és tan bo és el que segueix cap els llacs superiors, doncs s'ha d'anar rebotant de pedra en pedra com és habitual en aquesta zona del Pirineu. Una vegada més, però, vull deixar constància del magnífic treball d'enfitat que hi ha en tot el recorregut.

Un cop s'arriba al segon llac ja es pot veure el Coll de Coronas i el camí que hi porta des de la bretxa superior de Llosàs, camí que vam seguir l'any 98 per anar a l'Aneto.

Ací ens vam aturar una estona a menjar amb frugalitat: per això estan tan prims, el Jaume i l'Anna. I encara vaig haver d'insistir...

Anant cap el tercer llac, l'Anna no parava de preguntar-se com s'ho faria per desfer el camí per tornar, ja que cada vegada era més incòmode d'anar pujant i, per tant, li feia angunia la baixada. En arribar al tercer llac l'Anna va dir que prou: que la vista era prou maca i que les seves cames també en tenien prou. Era una llàstima, ja que el coll es veia molt a prop i el cim només una mica més amunt.

Tot i que no m'agrada fer la cabra en solitari els vaig demanar si els faria res esperar-me mitja hora o tres quarts, que era el temps que jo estimava que trigaria es fer i desfer el cim. No van tenir cap inconvenient i vaig iniciar la pujada a bon pas. Com que tenia pressa, no m'aturava massa a seguir les fites i, a més, totes les vies es veien, i eren, practicables.

Des del coll vaig poder veure un tros del llac de Cregüeña i vaig enfilar cap el cim que estava un pel més amunt del que semblava. Un cop dalt, vaig tirar unes poques fotos i vaig renunciar a fumar el puret tradicional.

Per baixar sí que vaig anar seguint fites fins que em vaig adonar que em portarien cap el segon llac. Les vaig abandonar i vaig enfilar el més directe que vaig poder cap el tercer llac on em vaig reunir novament amb els meus companys que havien pogut descansar una mica: jo em pensava que tornaria en els 30 minuts estimats però va passar una mica del 45...

La tornada, normalment no té història però aquesta vegada sí. L'Anna anava realment al límit de les seves forces i les cames no l'aguantaven gens. Entre el Jaume i jo fèiem torns per fer-li de suport però no vam poder evitar que caigués a terra un parell de vegades.

Va ser una baixada llaaaaaaarga. Teníem bus per les quatre de la tarda i vam arribar a quarts de cinc. El proper no venia fins les sis però en van posar un d'especial a les cinc, crec que no pas a causa de l'Anna.

Uns dies després em va informar que, com a resultat d'una de les caigudes es va esberlar una costella, de manera que ha ingressat a la meva, cada vegada més llarga, llista de damnificats: el Rubén (a Peratallada, escalant una paret de la riera del poble, de no més de tres metres, amb els nostres fills), l'Obduli, el Mauri, la Rosa, el Vicente, i ara l'Anna. Ho escric ací per què, en endavant, abans d'enredar a ningú a acompanyar-me els faré llegir la web sencera.