Culebras (3.051) - Ballibierna (3.056)

 

Vam fer només una part del que havia previst a la convocatòria, cosa que passa força sovint. El Manolo, la Montse i jo vam sortir plegats i a l'hora i l'Ignasi i la Tere van arribar passades les dues del matí. Els vam haver de deixar una nota a la recepció per avisar-los que vinguessin a esmorçar a la meva habitació a quarts de set del matí ja que la mestressa de l'hostal ens havia preparat un termo amb cafè i pastes doncs no obrien el menjador fins les vuit.

Enguany també estava oberta la barrera del camí de la vall de Ballibierna; sembla que la tanquen a partir de les nou. Vam anar tots cinc amb el quatre per quatre de l'Ignasi, vam aparcar-lo al costat de la caseta de pescadors i ens vam posar en marxa tots cinc i tot d'una. Bé, en realitat erem sis ja que la Tere duia un animaló antipàtic, impertinent i malcarat que, a la que et descuidaves, et deia maricón-maricón. La rata de la Tere, li deiem, tot referint-nos a que es tractava d'una rata (de drap) propietat de la Tere i no a que la Tere fos una rata, entenem-nos.

L'única dificultat d'aquest primer tros consistia en trobar el moment que havíem de travessar el riu, la qual cosa vam fer al cap d'una estona que no puc precissar però que no passava de mitja hora. El pas està fet per un parell de troncs damunt el riu, més gruixut el de la dreta que el de l'esquerra, que fins i tot es doblega una mica en passar-hi per damunt. Jo m'en recordava de la trompada que em vaig pegar el maig passat a l'Artiga de Lin tot intentant travessar, per damunt d'un tronc mullat, les fonts del Jueu, quan vam anar amb el Domènec i l'Antonia a cel·lebrar la meva primera cinquentena. El cas és que no va caure cap de nosaltres: uns perquè vam passar de peu dret però consentrados al siento por siento,com li agradava de dir al Cruyff, i d'altres perquè van voler assajar el que s'havia de fer per travessar al Ballibierna des d'el Culebras sense que els amoinés gens ni mica el color que adquiria la part de darrera dels pantalons.

El més destacat (i cal destacar-ho molt) de la pujada cap el Coll de Culebras va ser que a mig camí, en un indret que tinc molt ben identificat però que em guardaré molt de descubrir, la Montse va trobar casualment flors de neu, edelweis, les hi dieun també. Va ser una troballa molt satisfactòria doncs jo només les havia vist fa més de vint anys (recordeu: de gairebé tot fa més de vint anys) quan vam intentar fer el Possets amb el Mario. N'hi havia a centenars, escampades en moltes mates, i NO EN VAM AGAFAR UNA. Que quedi ben clar.

El camí fins el coll és ombrívol i molt ben assenyalat amb fites, i fins i tot resulta estrany que, ben a prop del coll i a una altura ja considerable, es trobi un camí tant fresat i còmode com aquest. La vista des d'el coll és extensa, amb una bona panoràmica del camí que ve des de l'estany Llauset. Aquí vam dubtar una estona perqué el traçat de l'Alpina marca el camí bastant directe al pic, camí que no veiem des del coll estant i el traçat al mapa no queda clar si és el límit municipal o l'itinerari orientatiu d'ascensió. A més, hi ha un camí molt clar que porta al Coll de Llauset on veiem un bon grapat de gent, i que a l'Alpina ve marcat, ara sí, amb un traçat inequívoc d'ascensió. El Manolo va tenir clar que ens havíem de decantar per la primera possibilitat i es va posar en ruta tot d'una. I va fer bé doncs de seguida vam trobar fites i camí fresat novament.

Vam arribar a la clapa de neu que es veu a la foto i la vam travessar per sota, deixant-la a la nostra esquerra. La continuació no la veiem clara ja que s'havia de pujar a una pedra fent una petita i fàcil escalada de metre i mig i, com vam veure que començava a arribar gent al començament de la clapa, vam decidir d'esperar-los per si ens podien orientar millor.

Qui primer va arribar va ser una noia que duia una pamela espectacular. El Manolo no es va poder estar de comentar-li que el seu barret superava de molt el que duia la Montse, que bé que n'havíem fet broma sobre si era de disseny italià. La Marianne, que així es deia la capdevantera del grup (que de ben segur era el que havíem vist al Coll de Llauset), ens va informar que aquell era el seu barret de noces les quals se cel·lebrarien dalt del Culebras quan arribés tot el grup. Naturalment que ens ho vam fer repetir per si no l'havíem entés del tot bé ja que parlava en francès, atès que n'era, de francesa. Ens va informar també que el nuvi era aquell que estava fent la cabra a la clapa de neu, posant una corda tivant entre dos piolets perquè poguès passar còmodament el capellà i tot el seguici compost per no menys de trenta persones, entre pares, parents i amics.

El nostre esperit català ens va fer comentar que casar-se dalt d'un tremil és una manera intel·ligent de limitar de forma natural el nombre de convidats sense que ningú se senti esclós.

La Marianne ens va confirmar que calia fer la grimpada que ens pensàvem i fins i tot li va fer la cadireta a la Montse per ajudar-la. Nosaltres vam seguir fins el cim ja que faltava molt poc i la Marianne havia d'esperar tot el seu grup. Vam fer les fotos que calia fer i ens vam disposar a "anar de noces".

El seguici anava omplint el cim, que no és gaire gran, però els nuvis es feien esperar una mica. Quan per fi van arribar ho van fer amb els majestuosos i no gens arrrugats vestits amb que apareixen a la foto i que, amb tota seguretat duien a la motxila. Va ser una cerimònia comme-il-faut,i mai més ben dit. Va haver-hi discursos, primer del Christophe donant fe del seu ateisme i del seu amor per la Marianne, el que li feia acceptar la cerimònia religiosa, discurs al qual va respondre la núvia agraint-li el gest ja que ella sí que n'és de creïent. El capellà, que duia els paraments d'excursionista convencional, també va dir la seva abans de procedir i el seguici va aprofitar per cantar una cançó de Jacques Brel, totalment escaient com es pot veure:

El text en francès el van repartir els acompanyants i s'el va quedar la Montse, de manera que l'he hagut de treure d'una web de Jacques Brel a Internet. El text en català, que procedeix d'una versió que va fer la Mercè Madolell l'any de la Mariacastanya, m'el va subministrar el Minguet d'un disc que li va regalar la colla dels Isards (en la que també hi era el Mario) en cumplir disset anys.

Ara ens havíem d'enfrontar amb el Pas de Cavall per anar cap el Ballhivierna. Ja feia estona que ens el miràvem i no teníem molt clar si el passaríem com el seu nom indica o si era millor creuar-lo per la paret de 89 graus sobre el pla horitzontal (l'altra és pràcticament extraplom, si enteneu el que vull dir) fent presa amb els dits i amb els peus. Mentre m'ho rumiava, la Tere no s'ho va pensar gens i s'hi va cavalcar tota decidida. L'Ignasi, que si recordeu el relat del Besiberri disfruta de vertígen, no li va quedar més remei que seguir-la i el Manolo va passar a continuació fent ús de la tècnica dels dits i dels peus. La Montse, en veure el seu marit en aquell estofat, va considerar que més valia que s'estimbessin els dos junts i va imitar la Tere. Em vaig quedar tot sol i encara dubtant: jo m'havia autoadjudicat el paper de líder i dins les meves atribucions entenia que estava inclosa la responsabilitat de marcar el camí. En veure que ningú ho havia considerat així i que gairebé tots ja havien travessat, vaig imitar el Manolo i vaig arribar jo també a l'altra banda i sense entrebancs.

Ara, en la distància, no es veu tant complicat però he de dir que, mentre creuava, pensava que era el lloc més perillós que m'he trobat mai a la muntanya.

El Ballibierna és un cim molt estirat. Aquí vam tenir una discussió amb l'Ignasi sobre si s'havia de considerar com un tresmil o com dos. Ell havia llegit que n'eren dos, i jo argumentava que, així com es pot escollir entre anar al Ballibierna des d'el Culebras o tornar-s'en (el que suposaria fer dos pics o només un), no es podia anar a una punta del Ballhibierna sense pasar per l'altra. De fet, la diferència de criteris ja l'havíem tingut quant al Russell, doncs ell sostenia que són sis cims. Tot i que finalment el vaig convèncer de que avui només en podíem afegir dos al nostre curriculum, l'amo de l'hostal, que la nit abans ens havia explicat que ell acostumava a passar el Pas de Cavall de peu dret i corrent, en tornar, ens va preguntar: ¿Qué, habéis hecho las tres tucas?

L'Ignasi encara té dubtes.

Així com la pujada al Coll de Culebras transcorre gairebé tota dins d'una ampla torrentera i es guanya desnivell de seguida, la baixada és molt més variada i passa per quatre llacs. El camí és mes llarc però, sent, de baixada, més engrescador. Anys enrere l'havia intentat de pujada amb l'Enric i és un dels meus fracassos. Vam fer una parada per dinar a l'últim llac i ens hi vam quedar força estona, doncs s'hi estava molt bé.

De tornada ja vam seguir el GR11, molt marcat i en molt bones condicions. En arribar a Benasque m'en vaig anar de dret cap una casa de revelat de fotos i, al cap d'un hora, ja les tenia a la mà. A la Marianne li havia demanat permís per posar les fotos de les noces a Internet, si bé va ser un pur formulisme ja que les hi pensava posar en qualsevol cas. El Manolo m'havia dit que disposava d'un escaner a casa el que em facilitaria poder-les posar demà diumenge a la nit.

Les hi vaig posar demà diumenge a la tarda. La Montse estava força cansada i no es veia en cor d'anar el dia següent cap l'Aragüells. El Manolo va tenir ocasió, doncs, de practicar el que més li agrada: anar a un altre lloc quan encara estàs aquí. La Tere s'havia portat el biquini i volia anar a la piscina de Benasque i l'Ignasi havia fet el pic recentment i no se sentia gens motivat a acompanyar-me. Així que, en llevar-nos i esmorçar, ens en vam anar tots cap a casa meva, vam recollir al Guille i a l'Anamary, ens ens vam anar a dinar al Julivert meu i ens vam banyar a la piscina de Finestrelles. Tothom va ser, doncs, feliç, fins i tot jo, que, no ho havia dit però no em va disgustar gens tornar abans d'hora.

Esplugues, agost de 1999