Carlit

La proposta:

dia 22: sortir divendres a la tarda per anar a dormir a la casa que el Mauri i la Imma tenen a Llívia.

dia 23: llevar-nos quan abans millor, esmorçar fort i anar en cotxe al llac de les Bulloses (2.005). Tot seguint un dels

itineraris marcats al plànol, arribar-nos fins el pic.

Tornar a les Bulloses per un camí diferent. Hi ha molts llacs per veure...

Dia 24: tornar a casa fent alguna excursió en cotxe i dinar a algun dels restaurants suggerits per la guia Michelin del Manolo.

Pel pont de la Mercè, Barcelona es va convertir en una trampa pels cotxes. Tot i que ens vam posar en marxa a un hora prudent, quarts de cinc de la tarda, estaven totes les sortides ben colgades. Ens havíem de trobar amb al Manolo a l'autopista de Manresa, just després de Terrassa i el Mauri ens va conduir cap els tunels de Vallvidrera tot vorejant el parc de l'Oreneta, per tal d'estalviar-nos l'embús de la Ronda. Era inútil. La gent també s'ho coneix i segueix al peu de la lletra les recomanacions de La Trinca: ...i tots a l'hora, surten de casa, i atapaeixen tots els camins...

Finalment, tot arriba en aquest mon, vam trobar el Manolo, que ja feia temps que ens esperava, li vam endosar la Montse i l'Uma, i ambs tots tres cotxes vam enfilar cap a Llívia. Un cop a casa dels Ferrer ens vam repartir adequadament els dormitoris i ens vam disposar per l'acostumada cerimònia de la grand bouffe a que ens tenen acostumats les senyores sempre que s'han de demostrar les seves habilitats culinàries.

Després de sopar vam sortir a passejar una mica les gosses i a fer baixar el tec, mentre la Montse es dedicava a fer la tualet als sofàs, i vam anar a dormir no massa tard.

A l'hora de llevar-nos la Mel ens va venir a mostrar tota cofoia el seu trofeu: la sabatilla de ves a saber quí; quan el seu propietari la va recupererar, la sabatilla, la devia de trobar ben humida. Vam esmorçar força bé i ens en vam anar cap el llac de les Bulloses on vam arribar abans de les deu.

Vam aparcar els cotxes i vam agafar el camí cap el Carlit que arrenca darrera l'hotel que hi ha a l'altra banda de la presa. Un cartell ens informa que, fins el cim, hi ha dues hores i mitja però la mà indignada d'algú que deuria de trigar una mica més, l'hi ha fet airades correccions.

Es va guanyant alçada suaument i s'arriba bastant aviat al primer llac. Després del primer es troba el segon i després el tercer i després ja n'has perdut el compte. La sensació és que no t'els acabes de tants com n'hi ha. Així que el camí és prou entretingut i molt ben senyalitzat; els francesos treballen fi.

Fins l'estany Llong hi ha poc desnivell així que, com que tard o dora ha d'arribar la pujada, ja començava a ser temps que el camí es tornès més dret. I ho va fer: abans d'arribar al Coll del Tossal de Colomer, el grup es va anar estirant i vam decidir que tocava aturar-nos a esmorçar per tal de tornar-nos a juntar.

Mentre compartíem ganyips i altres aliments de profit, l'Anamary es mirava la pared per on es veia enfilada una bona pila de gent (perquè sols, sols, no estàvem) i es rumiava la seva propera actuació.

Que es va produir tot just arribar al coll, al damunt d'un petit estanyet, tant menut que ni tant sols surt al mapa: va declarar que ella es quedava a prendre sola el sol, allí. El Mauri, tot ben intencionat, la volia convèncer de seguir amunt, però el Manolo el va ensinistrar adequadament: "Quan l'Anamary diu que no, ÉS que no", li va recordar.

Així que, els set restants, vam continuar amunt cap el cim que es veia alt però a prop. La Imma, al cap d'una estona, va considerar que no era convenient que l'Anamary es quedés tota sola i ens va deixar per acompanyar-la, just abans de començar a enfilar-nos per una pared força dreta, però amb un camí bastant fresat i amb una abundor de marques vermelles digna de millor causa.

Be, això no deixa de ser una frase feta, ja que la causa era prou bona: les marques ens conduïen inequívocament cap el Carlit, i valia la pena de fer-els-hi cas ja que no hi ha cap altra manera d'arribar a dalt amb relativa comoditat. La Uma es defensava molt bé, especialment quant el Manolo l'agafava pel coll per ajudar-la a pujar un pas difícil. El Mauri, donat que la Mel pesa un poc més, no ho podia fer, així que els vaig esperar per col·laborar-hi.

Quan es va acabar la pared es van acabar també les dificultats i vam trepitjar cim en un tres i no res. Això de trepitjar cim és una frase del Mario, pronunciada amb solemnitat l'any 98 tot negant-se a fer cua per travessar el pas de Mahoma.

El Manolo, el Mauri i jo ens vam dedicar al de sempre: fer fotos, identificar altres cims i fumar un puret, ben bé per aquest ordre. La Montse ho va aprofitar per lligar amb un jovenet que va resultar que era del seu poble. La Mel i l'Uma, descansaven filosòficament...

De tornada vaig proposar que, un cop recuperades les dues trànsfugues, pugèssim al coll del Tossal per enllaçar la tornada, una mica més al sur, amb el camí de la Coma dels Forats i veure així un nou paissatge però no va haver-hi quorum. Malfiances sobre la meva provada capacitat de perdre'ns fins i tot en els llocs més inversemblants.

L'Anamary i la Imma ens esperaven prenent el sol i lligant amb un iaio aragonès, més o menys de la meva edat, que els explicava sopars de duro sobre el Montblanc i altres heroicitats. Quan vam arribar nosaltres, però, va tocar el dos juntament amb les seves històries i una neta que baixava darrere nostre.

Tot i el conservadurisme del grup, en arribar prop de l'estany de Subirans, vam deixar el camí d'anada per agafar el que he marcat en verd al mapa. Avui encara no sé si va ser un canvi buscat o una despistada de qui anava al davant. No diré qui era.

En un dels llacs (n'hi ha tants que s'em fa difícil de precisar-lo) la Uma va fer el seu bautisme de bany tot seguint un pal llençat amb aquesta intenció.

Van tornar a Llívia i ens vam enllustrar adequadament per anar a sopar a un restaurant singular que hi ha a un poblet rústic tocant la "capital". Va estar força bé però l'Anamary, que havia pres massa el sol, ens va obsequiar amb un maldecap consistent que feia recordar les insolacions de la seva millor época. I dic bé, ja que ella no considera, com jo, que la millor época són els cinquanta-i-poc. De moment.

Al dia següent no vam matinar gaire. Ens vam llevar prop de les deu (prop de vol dir passades, i no cal precissar quant), i, després de fer tot el que s'ha de fer, esmorçar inclós, vam anar a veure la notable pintura porno que hi ha a l'esglèsia del poble. Per que després diguin que el catolicisme està anclat al passat.

Vam anar de visita al solitari poble de Castellar de n'Hug, ens vam fer fotos als solitaris paratges de les fonts del Llobregat i vam anar a dinar a un solitari restaurant que sortia a la guia Michelin (imprescindible reserva previa, ofcurs), de manera que vam completar el programa convenientment.

Hi vam afegir, però una propina: prop de la Pobla de Lillet, on, per cert, no es feia un concurs de bolets (per fer un concurs de bolets ha d'haver-hi bolets) ens vam desviar, tot seguint els consells de la cambrera que ens va atendre al restaurant, cap el llogarret anomenat Jardins Artigas.

Es tracta d'un indret singular on, a principis de segle (de segle XIX vull dir) el tal Artigas va fer una fàbrica de no sé ben be què, alguna cosa relacionada amb el cartró, pot ser. El cas és que aquest pro-hom a més de tenir allí una fàbrica, hi vivia i, tot aprofitant que era amic del Gaudí, li va encarregar que li dissenyés un jardinet tant estrafolari com se li acudís. I se li va acudir molt: va invertir totalment el costum arquitectònic d'integrar la construcció al paissatge i va subordinar íntegrament el paissatge a la construcció. El resultat admet divisió d'opinions. Ah, i a més, et cobren la visita.

Carlit (2.921)