Punta alta de Comalesbienes
(3.014 m)

Del 12 al 15 d'octubre de 1995
Recorregut: Barcelona - Tàrrega - Balaguer - Pont de Suert - Boí - Tahull

Aquesta vegada no vaig fer cap proposta organitzativa doncs tot era ben senzill: les families Albar i Arco feiem el pont del Pilar a Boí. Tots junts aniríem un dia a buscar bolets, un altre a pasturar per

Aigües Tortes i l'endemà els homes intentaríem la Punta Alta de Comalesbienes. Ah, i el quart dia disfrutaríem tots plegats d'una majestuosa caravana.

Per començar, jo vaig repetir la jugada de cedir el volant a l'Anamary tot just començar els revolts de Tremp, pretextant una lleugera indisposició etílica provocada per la butifarra del sopar. Això va preparar el seu ànim, de natural combatiu, pel que vindria tot seguit.

I el que va venir va ser, a Boí-Tahull, un recepcioniste inconscient que, amb lleugeresa, ens va proposar un menage a sis en un apartament de quatre. Jo no hi era present però em deleixo imaginant la cara que li va posar l'Anamary: el recepcioniste de seguida ens va proporcionar el de sis que ens pertocava.

L'apartament estava força bé, com en ocasions anteriors. De comú acord i sense dir-nos-ho, ens vam repartir les feines de la casa. El Domènec i l'Anamary cuinarien i endreçarien la roba, jo rentaria els plats i faria els llits i l'Antònia se n'ocuparia de tota la resta. Això sí: a comprar aniríem tots junts.

L'assumpte dels bolets no va tenir massa història. Vam dedicar un hora i mitja per arribar a Bonansa que era, segons ens va informar l'organització Boí-Tahull, el lloc més proper on s'en trobaven. Durant una bona estona, gairebé deu minuts, vam estar collint (o buscant) bolets apassionadament i l'hora i mitja següent vam ocupar-la seleccionant la millor oferta gastronòmica dels voltants. Després d'una minuciosa recerca per l'Aragó i per Catalunya vam coincidir en que el millor lloc per dinar (és cert que també l'únic) era un restaurant de camioners prop de la frontera. Vull dir que era a Catalunya prop de la frontera amb l'Aragó, que tampoc som tan tarats.

Després de dinar, força bé per cert, com que l'estona de la recerca de bolets ens havia semblat escassa, vam endinsar-nos per un bosc convenientment situat darrere el restaurant. I Déu n'hi-do. Vam fer mig cistell d'una variada recolecció de bolets de molt diferents tipus, tot i haver-ne despreciat, per sospitosos, molts d'altres que el bosc ens oferia temptadorament.

En arribar als apartaments vam sometre a la consideració d'un indígena expert la nostra mitja cistella. Ens va felicitar amb admiració pel nostre éxit doncs ens va assegurar que havíem aconseguit batre tots els records de boletaires més ineficients, més ineficaços i més inefectius (deuria de ser un admirador dels discursos del breu conseller Roma) i ens va recomanar que ens rentéssim bé les mans, doncs hi ha bolets que deixen restes de verí al tacte.

Un cop feta l'adequada expurgació de les nostres trovalles el Domènec va cuinar el bolet i, adequadament repartit, ens va semblar a tots força exquisit.

L'endemà, degudament preparats, ens vam disposar a escometre l'ascensió a Aigües Tortes. Vam fer una aproximació amb cotxe fins al menys dos-cents metres dins la vall de Sant Nicolau. No vam poder avançar més perquè, per tal de protegir el medi ambient i l'economia de la zona, la Generalitat ha disposat que només poden entrar a la vall els vehicles autoritzats. És a dir, els taxis dels nadius que, a velocitats moderades, traslladen al personal que s'hi avé a pagar la tarifa imposada. Aquesta situació va propiciar que l'Antònia establís uns forts víncles d'amistat amb la noia encarregada de l'homologació dels cotxes que podien passar.

El camí va transcòrrer amb una bona harmonia fins a les estribacions de l'estany Llebreta. En arribar en aquest punt surten dos camins: el de l'esquerra, que és per on va tothom, fins i tot els taxis esmentats, i el de la dreta, més feréstec però amb l'encant propi dels camins de muntanya, ple d'arbres, de flors, de vegetació, de pedres... Va ser precisament en aquestes pedres que l'Anamary s'avingué a deleitar-nos amb un genuí i autèntic esclat d'histèria previament anunciat, de manera que el dia no va acabar sense res emocionant que poder explicar.

Superat aquest petit tràmit es tractava de travessar el riu per d'agafar el camí que abans havíem rebutxat per excessivament aburgesat. Vam fer no pocs intents, alguns reixits, de canviar de vorera fins que en vam trobar un a gust de totom. Vam arribar al començament d'Aigües Tortes i ens hi vam endinsar no menys de cinc-cents metres fins que vam creure arribada l'hora de dinar.

En acabar, i degut a que el temps no pintava massa catòlic, vam emprendre el camí de tornada, un altre cop i per satisfer les senyores, per la dreta de l'estany Llebreta. El lector amatent s'haurà adonat que, si a l'anada les pedres estaven a la dreta, a la tornada per força havien d'estar a l'esquerra.

Vam aturar-nos un bon munt de vegades, per tirar unes quantes fotos tot fent xirinola i per acaronar uns cavalls convenientment disposats a un preciós llogarret que respon al significatiu nom d'Almorrano.

I al dia següent la glòria. Havíem convingut no llevar-nos massa tard, doncs de sempre és sabut que per fer muntanya s'ha de matinar i començar a caminar abans que surti el sol. En consequència el Domènec va disposar que ens llevessim a les set. Del matí.

Això nosaltres, els homes, doncs les senyores, que tenien que venir a trobar-nos al refugi Ventosa amb el dinar, no calia que fessin aquests excesos.

Vam fer un esmorçar lleuger, a l'estil dels Arco's i vam agafar el Primera per fer l'aproximació, si fa no fa uns tres quarts d'hora en cotxe. Com tot plegat ja eren prop de les vuit i tampoc s'ha d'exagerar, el Minguet va creure oportú retrassar un pel el moment de començar a caminar de manera que, quan ens anavem a calçar les botes, va descobrir que se les havia deixat a l'apartament. Els que hagiu seguit les anteriors aventures al pic de Beciberri trovareu una sospitosa coincidència entre les botes del Domènec i els mitjons de l'Obduli. I és que la realitat sempre supera la imaginació.

Vam tornar, doncs, a desfer el camí fins els apartaments, el Domènec va pujar a recollir les botes i tornàre'm novament a l'inici del camí de la Punta Alta.

És convenient, ara, explicar perquè vam escollir aquesta via i no altra. L'Alpina assenyala tres possibilitats: la via de l'estany Comalesbienes que dona nom al pic (o bé el reb d'ell), directa i molt dreta; la via del barranc Comalespasa, que arrenca un cop passada la presa de Cavallers i no menys dreta que l'anterior; i la via clàssica des d'el refugi Ventosa i Calvell, de recorregut més llarg i per tant de pendents suposadament més suaus, que travessa diversos llacs en el seu recorregut. La meva natural inclinació a evitar els pendents massa pronunciats em va fer proposar aquesta darrera via però el Minguet, després d'una acurada consulta del mapa, va opinar que, de pendents forts, n'hi havia per tot arreu i que, preu per preu, pel lloc més curt. Un altre motiu d'escollir la via primera ens el va donar la lectura de la descripció de les diferents vies que fa el llibre del Centre Excursionista de Catalunya que em va deixar l'Enric. Transcric un tros del paràgraf més significatiu: "Via del llac de Comalesbienes. És la via dels primers ascencionistes. No és recomanable perquè...".

Això sí, vam convenir que, si de pujada anàvem per aquesta via, de baixada en podríem agafar un altra, i la més propia semblava ser la del Ventosa, en part perquè allí ens esperarien les senyores.

Val la pena de remarcar la diferència de criteris, quant horaris, entre l'Alpina i el CEC. La primera atribueix 2h. 25' al recorregut des de la presa a dalt del cim mentre que el CEC no ha fa per menys de 4h. 50'. Cal pensar que els excursionistes del CEC són el doble de lents que els de l'Alpina o bé que menteixen la meitat.

Bé, doncs, un cop calçats i resignats a començar a caminar, en carregar les motxiles, vam notar una mica d'humitat a la moqueta del Primera i a la motxila del Domènec. D'antuvi no sabíem si era la moqueta que suava i mullava la motxila o a l'inrevès. Una observació més acurada va revelar que l'ampolla d'aigua de litre i mig que el Domènec duia a la motxila havia decidit suicidar-se i deixar escampar el seu fluid vital, democràticament repartit entre l'anorac, el pa amb tomàquet, els ganyips i la resta d'artilugis de la motxila, així com ella mateixa.

No vam permetre que les circumpstàncies desfavorables dobleguessin la nostra moral de ferro, de manera que vam improvisar un estenedor damunt la motxila i, enfilant cap el vent, ens vam posar en marxa. La primera part del camí transcorre per dins d'una ampla torrentera o d'una molt estreta vall, que les dues consideracions es poden fer. El recorregut està molt ben senyalitzat de manera que resulta molt difícil de perdre's. Tant és així que no ens vam perdre gens.

Sense més història vam arribar fins al llac que dona nom a la via. Eren ja prop de les dotze i vaig proposar, sense cap alegria, d'esmorçar i tornar enrera doncs el temps s'ens tirava al damunt. El Minguet opinava que si havíem pogut arribar sencers fins allà, per quatre-cents metres de desnivell que ens quedaven, havent-ne fet ja nou-cents, bé podríem intentar d'arribar fins a dalt.

En començar l'excursió s'ens van adelantar un parell de nois que portaven un pas més viu que el nostre. Des del llac els vam veure pujant per una tartera a poc menys de cent metres del cim, de manera que es veia molt clar el camí que havíem de seguir. Prenent, doncs, la tartera com a referència i seguint les fites que no van faltar més que als últims metres, vam anar guanyant alçada en el que va ser la part més pesada de l'ascensió.

Per primera vegada en la meva vida com a muntanyenc, qui estirava del grup era jo i ho vull remarcar perquè em va generar una sensació estranya per desacostumada, gens desagradable. El Domènec suava com ja és habitual en ell però pujaba valentment malgrat el cansament i el desgrat que ens suposava a tots tres el tenir que anar botant de pedra en pedra. El Dani no xerrava massa i semblava acusar l'esforç menys que nosaltres.

Vam arribar dalt de tot de la tartera i ja només ens quedava per superar un resalt per arribar a un petit coll situat a uns trenta metres de desnivell del cim. No ens va resultar massa fàcil. El Dani i jo ens ho miràvem amb basarda mentre esperàvem que s'ens reunís el Minguet. Per cert que el Dani no entenia perquè allí era el Minguet i en altres situacions era el Domènec, l'Arco o, simplement, aquell tros d'ase.

Vaig intentar la via que semblava més fàcil però no em vaig atrevir a fer passar per allà al Daní, així que ho vaig provar per una altre cantó una mica més avall. Vaig superar la dificultat amb força idem i, des de dalt, vaig ajudar al Dani a reunir-se amb mi. El Domènec va escollir una tercera alternativa, tant bona o tant dolenta com les altres dues i s'ens va atançar al cap de poc.

Des del coll vam veure un grup de joves que havia arribat al Comalesbienes per una carena que, des d'on erem nosaltres, posava els cabells de punta. Un d'ells ens va preguntar quina era la Punta Alta, si la que estaven ells o la que quedava a la nostra esquena. Li vaig demanar que avalués si des d'on eren ells la nostra punta els tapava la vista. En contestar afirmativament li vaig respondre que la Punta Alta era la més alta d'aquelles puntes i que si la volien culminar ja podien venir on erem nosaltres.

No els vam esperar i ens en vam anar cap a dalt fins arribar, nosaltres sí, a la Punta Alta de Comalesbienes, pic que passarà a la història com el primer tresmil del Dani.

A totes aquestes, la boira ja feia estona que jugava a amagats amb nosaltres, amb un comportament força murri i indecís. En aquell moment estava bastant alta, tant, que va limitar notablement la visió dels quatre Beciberris. Malgrat tot, però, vam gaudir d'una vista força impressionant, amb el Montardo ben destacat en direcció nord. Vam fer les fotos adients i, com que ja eren les dues de la tarda, vam tornar cap el coll per agafar el camí de baixada al refugi.

Al coll s'ens van reunir els xicots del Comalesbienes que portaven amb ells un altre neòfit de tresmils. Quan li vaig fer notar que si arribava a dalt hauria de convidar a xampany els seus amics em va contestar que era per a això que l'havien dut allí.

Les muntanyes són com els castells que fan els castellers: està bé carregar-los però encara té més mèrit descarregar-los. Calia necessariament baixar la muntanya però això es presentava força complicat. Hi havia moltes clapes de neu gelada doncs ens trobàvem al capdamunt d'una gelera i no duïem els estris adequats, crampons o piolets. No vam tenir més remei que anar baixant de cul a terra i confiar que, quan l'Anamary ens veiés, ja s'haurien assecat els pantalons. Tot i aquestes precaucions jo i el Dani (em poso jo devant perquè a mí em va passar primer) vam fer una relliscada d'uns tres o quatre metres neu avall, fins que ens van aturar unes pedres sense més consequències.

Un cop al capdavall de la gelera vam arribar a un gran coll que separa la via de Comalespasa del camí que nosaltres vam seguir, un camí excelentment senyalitzat per una gran abundor de fites. De no haver portat tanta pressa aquest camí l'haguessim disfrutat molt més doncs travessa un grapat de llacs per un recorregut força variat. En aquest tros el Dani ja anava bastant cansat i el Domènec va anar tota l'estona al seu costat doncs jo procurava estirar al màxim per poder arribar al refugi abans que les dones marxessin.

No ho vaig aconseguir. Feiem cap al refugi a un quart de sis, quinze minuts després que elles havien marxat, segons ens va imformar el guarda del refugi. Vaig proposar al Minguet que descansessin una mica i jo vaig afanyar-me per tal d'atrapar-les. Tot just sortir del refugi em vaig creuar amb dos xicots que, al seu torn, les havien creuades feia uns vint minuts. Vaig pensar que això ja estava fet: forçaria el pas una mica més i les atraparia de seguida.

Aquest pensament m'el van reforçar al cap d'una estona dues noies que se les havien creuat feia uns deu minuts. A partir de llavors vaig creure que no trigaria gens a trobar-les però anava passant el temps i això no succeïa. Vaig anar adelantant excursionistes de tota mena però d'elles no n'hi havia ni rastre.

Quan ja feia una estona que es veia la presa de Cavallers ho vaig veure molt clar. Malgrat la profussió de fites i de gent que hi havia per aquell camí, s'havien perdut. No podia ser que aquelles tres maries baixessin a tal velocitat que jo no les havia pogut atrapar. Vaig recordar alguns precedents, com quan l'Anamary i sa germana van remuntar el curs del riu del Pla de Boet amb la intenció d'anar aigües avall.

Desmoralitzat, vaig afluixar el pas doncs no calia que baixés gaire més si després teníem que començar a buscar-les per la muntanya. Però, de sobte, vaig veure ben al lluny una taca vermella que vaig identificar com l'anorac nou de l'Anamary. Començava ja a fer-se fosc i pot ser que si en contes de portar les ulleres de sol, hagués dut les normals, l'hauria vist abans. Vaig emetre el xiulet més fort que vaig poder i l'Ani em va sentir i les va fer aturar. Vaig informar-les, mentre m'acostava, que tots estavem bé i vaig dir-les que seguissin baixant i que ens esperessin als cotxes doncs s'estava fent fosc molt ràpit.

L'estona que vaig passar tot sol esperant al Domènec i al Dani s'em va fer eterna. Quan van arribar, el Dani feia una cara molt seriosa, indicativa de que ja n'estava tip de la muntanya i de mí per haver-lo portat. Vam travessar la inacabable presa de Cavallers i ens vam reunir tots plegats per agafar els cotxes i tornar a l'apartament.

Allí ens vam dutxar i vam anar a sopar a la pizzeria. En acabar vam cel·lebrar amb xampany el primer tresmil del Dani i ens en vam anar a dormir. Al dia següent vam tornar a Barcelona, tot complint la darrera etapa de la programació: una caravana comilfó.

Esplugues, 5 de novembre de 1995