Camí dels enginyers

 

La proposta del Mario:

Sortida dissabte dia 9 d'octubre de 1999: BCN-Ribes i deixar el cotxe a la curva de la ctra. que puja a Queralbs.

Fragment del plànol Núria d'Editorial Alpina

Pujada al refugi de Coma de Vaca (deuen ser unes 4 h.) per les Gorges del Fresser. Potencial pasturada al capvespre cap a no-se-on al voltant de Coma de Vaca. Diumenge: Coma de Vaca - Núria per l'anomenat Camí dels Enginyers: precioses vistes de les Gorges des de dalt (abans les havíem vistes des de baix, i així només quedaria veure-les des de sota, francament complicat). I després Núria-curva de la carretera que puja a Queralbs (o l'alternativa del cremallera fins a

Queralbs i baixada a buscar els autos per tornar a casa). Una vegada vaig fer el camí Ribes-Coma de Vaca i viceversa (aquest segon itinerari sota una forta pluja) amb el gran Ximenis i un amic mig capellà que té. Penso que varem trigar unes 4 hores de pujada i unes 400 de baixada (a mi m'ho va semblar, però ja se sap que el temps és relatiu). El refugi de Coma de Vaca és de la Federació i està guardat, de manera que imagino que cal reservar places per pernoctar-hi.

I la seva narració:

Les previsions de pujar a dormir al refugi van anar per terra en descobrir que una munió de gent havia fet la mateixa pensada (anar-hi a dormir), i estava ple com un ou. Per tant, una petita recol·locació horària va suggerir anar el diumenge al refugi i fer la pasturada pel Camí dels enginyers tot seguit, per anar a petar a Núria i baixar amb el cremallera.

(en un parèntesi que cal fer, és fa precís esmentar que el valuós assessorament de la Laura havia establert el camí en qüestió en un parell d'horetes. La insistència de les guies en marcar-lo com a 4.30 hores només és una palesa evidència de com les guies es poden equivocar)

Total, que armats del imprescindible valor (més una mica de menjar i un glop d'aigua), els intrèpids protagonistes d'aquesta història es varen endinsar per les gorges del Fresser per fer la dura pujada al refugi i després la pasejada fins a Núria.

I amb paciència, el camí de les gorges es va anar desgranant, de vegades més planer, de vegades costerut i pedregós (com diuen les nostrades guies, que semblen usar un llenguatge trasmés de boca d'escriptor de guies a orella d'escriptor de guies, només accessible als escriptors de guies). I per fi, el refugi aparegué als nostres ulls. Ah! però des que es produí la tal aparició fins arribar-hi manquen 45 maleïts minuts fent una volta, gairebé pel Balandrau. Coses dels itineraris...

Total, que ja hi som, ara seguint els consells de la nostra assessora (l'esmentada Laura), en dues hores a Nuria i apa, cap a casa.

I així va ser com aquell camí (vegeu el mapa) que segueix una corba de nivell, començà a pujar i baixar. Talment com si la corba de nivell hagués pres la decisió de fer una divertida excursió amunt i avall per anar a visitar les corbes de nivell veïnes. Tant de temps juntes i malgrat tot, sempre separades. Els nostres pensaments anaven en la línia de pensar que, malgrat comprendre les ànsies socials de la nostra corba de nivell, be prodria fer les visites entre setmana...

I anàvem pujat i baixant (aixó sí, sempre seguint la corba de nivell) i de vegades pujàvem amb l'ajut d'uns ferros enganxats a la muntanya (deuen ser per clavar la corba de nivell d'inquiet esperit). I pel camí trovàrem excursionistes que feien el camí en direcció contrària i se'ls veia cansats de seguir la corba de nivell amunt i avall. I alguns feia quatre hores que caminaven des de Núria (i no coneixien la Laura!).

El camí (dels enginyers, no val a oblidar-ho) anava anant i de sobte un crit esgarrifós va trencar la pau de la muntanya. L'Anchel guaitava esglaiat muntanya avall amb el pànic dibuixat a la seva cara que configurava un rictus esfereidor. I mirava fixament un punt concret de la muntanya: allà on havia caigut la bossa amb el dinar! Es veu que en una de les rebrincades de la corba de nivell, s'havia produit un sacseig terrible que havia fet anar a parar la bossa quatre metres més avall del precipici. El rescat va ser dur i laboriós, però reixit. Vet aquí.

I després de les quatre hores que diuen les equivocades guies, Núria va aparèixer. La hòstia: és un jardí!!! Tot arregladet, tot en ordre, cap flor fora de lloc, cap flor florint fora de temporada. El llac... si no hi és el llac. Està com una piscina d'urbanització... En fi... una terrible decepció. Però deu de ser això el que agrada a la gent perquè era ple com un ou. Hi havia gent per tot arreu: parelles, terceres edats, nens i nenes, gossos, pares i mares, novios i novies, grups de totes edats, talles i condició social... I au cremalleres amunt i avall, en parelles com la guàrdia civil. Vinga traginar gent des de la vall fins el que el marketing de la Generalitat els havia venut com un paradís d'alta muntanya.

I com que semblava que agafar el cremallera seria una rucada, en vam proposar un altra: baixar a peu i agafar un camí que segueix una canal que ens deixaria justament a sobre d'on teníem el cotxe. Dit i fet, després de les dues hores del Camí dels enginyers (més dues de propina), més quatre de pujar al refugi, ens vàrem anar a Ribes pel camí (que a més a més es perd i no es troba fins al cap d'una bona estona d'anar pel collons de pedres de la via del cremallera).

I en arribar a la canal, canal cap a l'oest. Aixó sí, plana com un nivell d'oli. Es veu que en aquesta zona, la corba de nivell que toca és una ensopida i ni puja ni baixa. Va fent... Fins al cap d'una hora que la corba de nivell es va interrompre sobtadament amb una brusquedat només comparable a una paret de pedra infranquejable. No us havia dit que aquesta corba de nivell era molt poc sociable?

Doncs vàrem desfer el camí fet per sobre de la corba de nivell poc sociable, i vàrem continuar pel camí que uneix (més aviat separa) Núria de Ribes, fins arribar a Queralbs, on carretera avall hi havia el cotxe que ens havia de dur a Barcelona amb les expertes mans del Fonte al volant.