Dilluns dia 19 de juliol de 2004
Sortim més o menys a les 4:30 del matí, fent l'autopista de França, la Costa Blava, l'autopista que uneix França i Itàlia que és un continu de túnels i viaductes.
Abandonem l'autopista, ens aturem a menjar a un restaurant italià i cap a les 16:30 ja som al nostre destí, l'hotel Monte Rosa d'Alagna Valsesia. El que resta de tarda aprofitem per a passejar pel poble, prendre una cervesa al bar-pastisseria Mirella, llegir una mica...
Dimarts dia 20 de juliol de 2004
Agafem el primer
telefèric cap a Punta Indren, cap a les 8:00 h. En realitat hi ha
2 telecabines (el primer molt modern i el darrer només amb dues cabines)
i un telecadira en mig. El paisatge va canviant i a dalt ja no es troben
arbres... l'alçada és de 3260 m.
A1'esquerra: Telecadires... un luxe alpí¡
A la dreta: Aquí està una foto hivernal de punta Indren. A l'estiu no hi havia tanta neu.
Pugem amb tranquil·litat (primer per un never, després per roques preparades per pujar amb gruixudes cordes i finalment un darrer never, final de la glacera) i en unes 4 hores som al refugi Gniffeti (3647 m). Allà mengem, sopa. Per la tarda s'aixeca molta boira, i sortim a fer una exploració cap al camí que resta per fer. Ens posem tots crampons, arnés, l'Eudald ens lliga amb una corda, i cap a dalt. No es veu gran cosa, però al menys no fa un fred excessiu (0º C, potser). Després de 1 h de caminar, es veuen unes "crevasses", esquerdes glacials, i preferim tornar. Al refugi no hi ha llibres, però coneixem a gent: Enrique, gran esquiador de muntanya, Simón, guia alpí i pirenaic de Logroño... sopem a les 19:00 h, dos plats. Al final de la tarda els núvols s'escampen una mica i podem observar el Liskamm. Anem a dormir aviat, cap a les 21:30 h, tots a l'habitació 19, de dues lliteres de tres pisos, tot de fusta.
Dimecres dia 21 de juliol de 2004
Sortim cap a les
6:30 del matí, després d'esmorzar i amb algunes cordades al
davant i al darrera. Anem pujant poc a poc, però sense parar-se molt
trepitjant el camí ja marcat amb els crampons. Al principi el Liskamm
és el que domina el camí, però al pujar comencem a
observar altres muntanyes: el Cervino al fons (amagat pel Liskamm), a la
dreta i molt a prop la Piràmide Vincent. Les condicions per pujar
són bones, no fa calor. En el coll de Lis veiem al final la punta
Gniffeti o Signalkuppe, amb el nostre destí: el refugi Margheritta,
a 4554 m. Pugem tranquil·lament i al final arribem després
de fer una pala relativament inclinada (amb l'Eudald assegurant al capdavant
de la cordada), cap a les dues de la tarda.
Per la tarda, descans. Uns se'n van a dormir la migdiada mentre altra gent repassa la completa biblioteca de temes de muntanya que es troba al refugi. A l'hora de sopar, ja, alguns es troben sense gaire gana i amb mal de cap, símptomes del mal d'altura. Coneixem els guies, el Sandro Borini que és el que més xerra, i l'Oswaldo, que es retira aviat... mal d'altura, potser? El parer de l'Eudald és que amb la neu que ha caigut aquests dies serà molt arriscat fer la punta Dufour, però el Sandro ens anima afirmant que és factible. L'Eudald prefereix no dependre del guia i l'endemà prefereix baixar cap al refugi Gniffeti, parer que és compartit pel Francesc. El que tothom està d'acord és que la nit següent es prefereix dormir al refugi Gniffeti (a menys alçada). Es confirma que existeixen places per a l'endemà i només el David trobarà a faltar la fantàstica biblioteca a 4554 m. En efecte, la nit no és gaire bona, entre roncs (pocs), palpitacions, boca resseca... alguns s'aixequen per la nit i veuen una fantàstica tempesta des de la finestra del lavabo.
Dijous dia 22 de juliol de 2004
La nit abans ja s'havia plantejat fer dos grups: un per
baixar tranquil·lament i l'altre per intentar fer pics...El dia s'aixeca
molt emboirat, i una fina capa de neu cobreix les baranes del refugi (no
es veu cap vista). El guia proposa que tots anem a fer un pic senzill que
està uns nou metres més alt que la Capanna Margheritta, el
Zumsteinspitz, però l'Eudald diu que prefereix baixar, també
el Francesc, i així es formen dos grups: per un costat el Salvador,
el Xavier i el David que aniran amb el Sandro, i l'Eudald i el Francesc
amb l'Oswaldo. A la dreta: Ludwighöhe
Primer relatem l'excursió del primer grup. Ascendim al Zumsteinspitz (4563 m)sense gaire complicacions (el guia obre el camí i al final només cal enfilar-se per unes roques) però no es veu la vista per la boira. Abandonant el pic la boira es comença a escampar, i de baixada ataquem ja el segon pic, el ParrotSpitz. Per fer el Parrot cal traçar una ampla corba fins a gunayar l'aresta de la muntanya nevada (és tota neu). A la cresta bufa molt de vent, amb cristalls de neu, i no és aconsellable restar-hi gaire temps. Baixem per un pla bastant inclinat de neu dura, amb el Sandro assegurant des de dalt i el Xavier baixant primer. Finalment, ascendim al Ludwighöhe (4341 m): una ascensió per un pla molt inclinat de neu dura, d'uns 70 m d'alçada, on el guia i el Salvador ens van assegurant.
Finalment, molt cansats, ens dirigim ràpidament (de baixada) al refugi Gniffeti, on ens retrobem tots.
Allà el Francesc ens explica que ha fet una mica d'escalada fins al peu del gran Crist (Cristo delle Vette, 4167 m) que es troba a prop del Balmenhorn (Cero Nero), i que han arribat al refugi bé (hi havia hagut alguna petita allau). Tots restem tranquils, ja que ara només resta baixar... La tarda és tranquil·la, i anem a dormir aviat, com sempre. El dia és dolç i agradable al refugi Gniffeti.
Divendres dia 23 de juliol de 2004
Sense presses, fem les maletes i sense crampons, baixem cap a punta Indren (1h 30 m). Baixem cap a les 9:00 h amb la combinació de telecabines i telecadires. Una cara cerveseta a Alagna i cap a les 11:00 h ens posem en marxa cap a Barcelona. Aquest cop la ruta escollida és per Briançon (així veiem més Alps). Mengem en ruta, per la tarda ja observem el Canigó i per la tarda ja creuem la frontera espanyola. Anem a sopar al restaurant Sancho Panza de Figueres (recomanable) i cap a les 11:00 h s'acaba l'excursió (fins a la propera).
