Tercera edició, del 31 de maig al primer de juny
Itinerari: GR6: Velòdrom d'Horta, can Borrell, Sant Cugat, Sant Joan, Les Fonts, riera de Gayà, Olesa, Colònia Sedó, Monestir.
La convocatòria
| Lloc de trobada: c/ Germans Desvalls-Passeig Vall d'Hebron al costat del velòdrom, a les 19.30 del dia 31. Gastarem mitja hora en comentar la que ens espera i ens posarem en marxa no més tard de les 20 hores. Hora prevista d'arribada al Monestir: a les 13 hores del dia 1. El llibre on està descrit el recorregut preveu que es triga unes tretze hores en fer tot el camí; jo n'he considerat una mica més... Els trams assenyalats al recorregut disposen tots ells d'una estació de tren que permetrà la tornada a qui s'ho repensi (el que no sé són els horaris). Si algú disposa de familiars o amics que vulguin seguir un camí alternatiu amb vehicle per recollir els malmesos, serà ben rebut. Per a la tornada es disposa de l'Aeri que enllaça a determinades hores amb els Ferrocarrils de la Generalitat que porten a la Plaça d'Espanya. |
Donat que la major part del recorregut la farem de nit, és gairebé imprescindible proveir-se d'una llanterna, amb preferència un frontal. Es preveu fer una mossegada de recuperació a Sant Cugat, cap a les deu de la nit i un esmorçar calent a Olesa. Per tal de no perdre massa temps i no refredar-nos, convé que les aturades siguin curtes, igual que les altres parades que farem durant tot el recorregut; per tant, el millor és portar el menjar i no aturar-nos a cap establiment, excepte, pot ser, a Olesa. La resta del recorregut l'haurem de passar amb els ganyips que cadascú porti. Això sí: els que arribin a dalt poden fer un bon tiberi, degudament entaulats, abans de tornar a casa. És molt recomanable no fer curt d'aigua. Les llaunes del tipus ISOSTAR, així com la glucosa en pastilles, si més no, tenen un efecte psicològic de rehabilitació de les forces. I pot ser que, a més, ajudin de debó a rehabilitar-les. S'agrairan quantes suggerències vulgueu fer. |
Els engrescats
S'hi va interessar molta gent: l'Enric, ja sabeu, el que lidera el rànquing de sortides a la mutanya amb mi; el Vicente i tots els seus serrells, és a dir, l'Óscar, el Dani, el Carlos i el Joan; el Paco que és el company de despatx del Vicente i fuet de correctors i composadors; l'Olga, delegada a Catalunya del Departament d'Informació Docent de l'Editorial; la Rosa, secretària del Pere Gimferrer qui s'em va despenjar l'altre dia com un gran afeccionat a les muntanyes, especialment les de Núria; el Mario, que volia venir amb la seva filla Eva que aquesta vegada no estaria de curset a Anglaterra; el Jaume, autor de la casa i company sentimental de l'Olga i el Payrató, assessor de la col·lecció Ariel Lingüística.
Aquests van ser els que van demostrar interés d'una manera decidida. Però vaig fer altres pulsacions. Per exemple, uns representants d'empreses papereres que van venir a l'editorial a oferir els seus productes i, en exposar-los la sortida, s'ho van anotar a l'agenda per a no oblidar-ho. No van venir, però, si bé jo tampoc no els havia comprat el paper. Un altre que podia haver vingut és el Quim, un amic comú amb el Domènec i l'Antonia que per aquestes dates estava a Nova York cel·lebrant (ves quina cosa!) que ja ha deixat de ser un vell de trenta-i-molts: ara és un jove de quaranta-i-pocs.
Les excu..., vull dir, les justificacions
En va haver moltes i molt variades.
La Conxita, la dona de l'Enric, entrava en quiròfan el mateix dia 31 per a una operació lleu de varius. El seu marit va intentar gestions perquè ajornés l'operació uns dies, la qual cosa li vaig desaconsellar amb contundència perquè la Conxa també és amiga meva.
El Vicente arrossegava des de feia dies un fort encostipat i ho il·lustrava passejant-se pel despatx amb sueter de llana.
L'Óscar tenia que assistir a un partit de bàsquet que un fill seu disputava a Madrid. Certament que als fills no s'els ha de defraudar.
El Dani també tenia un enrenou equiparable al de l'Óscar però no vaig acabar de retenir quin era.
El Carlos, per solidaritat familiar amb el Vicente, l'Oscar i el Dani, no va considerar oportú el venir. A més, la primera vegada que vam anar va ser l'únic d'arribar-hi.
El Joan tenia entrades per assistir a un cert campionat del món de alguna cosa que es disputava el dissabte a Montmeló. Em vaig oblidar de mirar el diari per saber de quin campionat es tractava.
L'Olga tenia un problema personal que em va explicar i que no és adequat de reproduir aquí.
El Mario, entre moltes altres virtuts, disfruta d'un excel·lent sentit de la originalitat: feia pocs dies que havia arribat dels esteits i encara arrossegava el jetlac.
El Payrató acabava de tenir un fill aquell mateix dia i va creure inconvenient desaparèixer de casa amb aquell quadre.
Comença l'aventura. El cec
De manera que, a dos quarts de vuit en punt, ens vam trobar el Paco (57 anys, fumador, u cinquanta i escaig d'alçada, setanta quilos mal contats), la Rosa (no tinc les seves dades i si les tingués tampoc no les faria públiques aquí, faltaria més), el Jaume, (trenta nou anyets, poeta, quatre carreres universitàries, professor d'Estadística a la universitat, ex-vegetarià recent, prop de metre vuitanta, uns seixanta i tants quilos, trenta vuit pulsacions en repòs, maratonià de dues hores i tres quarts i guapo), i jo. Tantmateix un grup ben coherent i complementat.
Ens vam fer la
fotografia obligada i el Jaume ens va explicar la foto virtual que es va
fer, amb el disparador automàtic virtual, a la Boqueria amb els
seus alumnes reals.
La travessa de Collcerola va estar marcada per les reiterades pérdues del GR. Jo que havia estat donant la pallissa a tot-hom en relació a la magnífica senyalització del camí, vaig perdre repetides vegades les marques el que va allargar el recorregut significativament.
La nit s'ens queia al damunt quan vam anar a sortir a la carretera de Sardanyola, força lluny de Can Borrell. Va caldre apretar una mica el pas per sortir quan abans d'aquell merder i retrobar el camí de Sant Cugat. Quan per fi vam estar enfilats, l'implacable perseguidor d'errades tipogràfiques es va revelar com un potencial invident a mitja distància: no va veure un conill que, en mig del camí, estava quiet esperant qui sap què i quan li vaig demanar que em llegís el rètol d'un pal de direccions pròxim a ell, afirmava que allí no hi havia cap pal.
La Maria
Al capdevall
vam sortir a la carretera que porta a Sant Cugat on vam entrar prop de
dos quarts d'onze. La localització de l'avinguda de Torreblanca
i tantmateix del GR, es va produir de seguida així que vam deixar
de saber-nos perduts. Vam arribar a la plaça del Coll just a l'hora
que estimavem arribar-hi i que li havia dit a la Maria, la responsable
de Premsa del despatx que viu a prop. Allí ens esperava amb el seu
company Josep Manuel. Els hi vam agrair força, tant la companyia
com l'oportunitat d'entaular-nos una estona i fer una mossegada doncs ja
era un pèl tard i teníem gana. Vam coincidir en que la baixada
havia estat més complicada del que esperavem i que calia afluixar
una mica el ritme que fins aquell moment havia estat bastant viu.
Després d'arrencar-los una mitja prometença, d'aquelles que no es compleixen mai, de que l'any vinent ens acompanyarien, vam reemprendre el camí.
Cap a Les Fonts
En sortir de Sant Cugat ja ens vam perdre poc, tot just un parell de vegades, però de seguida ens n'adonàvem i retrobàvem el GR fàcilment. El cel estava una mica tapat i no vam poder veure Casiopea que es troba amb facilitat damunt del camí, cap a l'oest.
Aquest tros va ser el més sorollós de tot el recorregut doncs el Paco i jo ens vam entestar a despertar els veins de totes les urbanitzacions cantant tangos i recitant Quintero, León i Quiroga. El Jaume va donar mostres d'una exquisida delicadesa: per fer-nos callar va dir que a ell el tango el posava trist...
El Jaume i la Rosa, però, també cantaven: Llac, Serrat, Raimon i cançons xiruquetes com aquella que comença De bon matí, collons quin fret fotia, hem de sortir El Paco, fent demostració d'una basta cultura musical versió nova cançó catalana, va sentenciar que a ell l'única cançó de Raimon que li agradava era L'estaca.
S'ens va fer el camí una mica feixuc ja que jo els havia promés que quan estiguéssim a Les Fonts el Paco i jo callaríem i no veien mai l'hora d'arribar-hi.
No tot va ser gatzara, però. El Jaume, que va afirmar que el Paco seria un alumne modèlic perquè és molt expresiu i s'hi fixa molt, li va voler fer entenedor el concepte de coeficient de correl·lació. El Paco no sé si el va entendre amb els exemples que li va posar però jo, que creia haver-ho aprés bé de jove, vaig deixar-ho de tenir clar.
El quissu
En arribar a les estribacions de Les Fonts --això d'estribacions li va fer gràcia al Paco perqué jo m'havia fet pessat anunciant la proximitat de Les Fonts utilitzant diferents expressions per anunciar l'acostament i aquesta li va semblar la més exòtica-- s'ens va afegir un cinquè expedicionari. Un quissu molt jovenet (jo l'in feia uns sis o set mesos) que ens va confondre amb persones de bé, ens va adoptar i va seguir amb nosaltres. Vam travessar, ja dins Les Fonts, la carretera de Terrassa, i vam seguir tenint el gos enganxat a nosaltres. Ens va semblar inconvenient foragitar-lo perquè tornés als seus dominis, ja que la carretera, tot i l'hora que era, tenia força trànsit. A més el quissu es feia el despistat quan intentavem fer-lo fora així que el vam convidar a fer el ressopó amb nosaltres a la plaça que dona a l'edifici més espantós i original de tot el poble.
Mentre la Rosa, el Paco i jo ens restauràvem una mica, el Jaume, assegut davant nostre, escrivia el nostre retrat. Ja he dit que era poeta, practicant, com han de ser-ho els bons poetes i els bons catòlics. A tal efecte duia sempre un bloc i un llapis a mà per anar escrivint als dictats de la musa del recorregut.
Quan vam tornar a posar-nos en marxa vam fer un darrer intent d'acomiadar-nos del quissu però es va tornar a fer l'orni. Ressignats i ja no massa preocupats pel seu destí, que ja era el nostre, com el temps i el país del Raimon aquell de L'estaca, el vam nomenar membre de ple dret del grup i només va faltar que li féssim carregar una motxila.
El camí ara passava per tot un seguit d'urbanitzacions, moltes d'elles amb carrers asfaltats tan recentement que el maig i el setembre passats encara no ho estaven.
Entre dues d'aquestes urbanitzacions ens vam trobar un grup de nois i noies al costat d'uns cotxes. Per cert que al Jaume i a mí ens va donar la impressió que un dels joves s'estava cordant els pantalons i vam estar especulant sobre la seva activitat immediatament anterior. El quissu, insconstància de la joventut canina, ens va canviar pels nois, abandonant el gloriós destí que havia emprés al nostre costat. Al cap d'una estona els xicots ens van avisar que ens havíem oblidat el nostre gos i el Paco, tot bona fe, els va informar que ja s'el podien quedar, que no era nostre. --Pues llamarlo, coño (vés quin nom més estrany per un gos)-- va ser l'última cosa que vam saber d'ell. I tant és així que ja no torna a aparèixer més en aquesta història.
Hi ha Dèu
M'oblidava de dir que, quan resopavem a Les Fonts, el Paco ens va anunciar que s'havia obert el peu, si és que sabeu el que això vol dir. Jo no. Li vaig recomanar que, per poc que això que tenia al peu, fos el que fos, el feia caminar malament, ens abandonés allí mateix, ja que era l'última estació de tren que trobaríem abans d'Olesa. Aquesta advertència la vaig fer enfàticament doncs m'en recordava que feia un any, en aquella mateixa plaça i amb unes ampolles que m'ocupaven mitja planta a cada peu, vaig decidir erròniament de continuar, i que, en apoiar el peu fora del lloc on tocava, al llarc dels quilòmetres següents em vaig cascar l'angonal esquerra i el turmell dret.
El Paco, home de fermes decisions, va considerar que ningú no escarmenta en cap aliè. Ell tampoc. Va continuar, si bé amb mostres evidents de no ser totalment feliç.
Vam travessar una urbanització i un altra i un altra més. I moltes més, de ben segur, però els ànims estaven apaivagats perquè ja portavem unes quantes hores de marxa. A més, el Jaume s'adormia. Va ser així com vam arribar al que es considera el punt mig del recorregut: el restaurant Els quatre vents.
Vam creuar la carretera Martorell-Terrassa i ens vam endinsar en una nova urbanització, la de l'avinguda Vista alegre. Ara ja, el Paco s'anava endarrerint cada vegada més i el seu grau de felicitat havia minvat considerablement. Fins i tot jo diria que patia de valent. L'avinguda en qüestió és força capriciosa, té revolts, pronunciades baixades i fortes pujades. En una de les baixades, va anunciar-nos que això s'havia acabat i que no podia continuar més: el peu se li havia tornat a obrir i caminava d'esquena per la baixada.