Edició de 1997

 

Quarta edició, del 23 al 24 de maig. Hi ha lluna plena la nit del 22.

Itinerari: Plaça Pompeu Fabra, Santa Margarida, Santa Creu d'Olorde, Can Castellví, La Salut, Roques Blanques, Castellbisbal, polígon Compte de Sert, can Puig, riera del Morral, Olesa, Camí de l'aigua, Monestir.

La convocatòria de cada any

Recorregut proposat: aquesta vegada es pensa en un recorregut diferent: sortirem de la simbòlica placeta de Pompeu Fabra a Esplugues, dalt de l'hospital de Sant Joan de Dèu en front de casa meva; travessarem Collcerola per un camí magnífic que dura gairebé el trenta per cent de l'excursió, passant per la casa antiga de Santa Margarida, Santa Creu d'Olorde, can Campmany i el restaurant de Can Castellví on s'enllaça amb el recorregut clàssic de la UEC de Gràcia. Veurem també l'ermita de La Salut, petita joia, restaurada aquest segle, del romànic vissigòtic i el cementiri de Roques Blanques on deixarem el Collcerola i entrarem al Vallès. Castellbisbal, polígon Copmte de Sert, ca n'Oliveró, can Puig, i el pont damunt la riera del Morral, són etapes obligades. En arribar aquí hi ha dues possibilitats: els més timorats poden seguir la carretera cap a l'urbanització de Santa Maria de Villalba i gaudiran d'un camí de tres quilòmetres de carretera asfaltada i dos i mig de pista de terra fins coincidir amb el GR6. Els més engrescats remuntarem la riera fins trobar el GR6 a la riera de Sant Jaume i coincidirem amb el grup dels porucs després de fer la cabra saltant per les rieres i trepitjant asfalt només uns deu minuts. Ens retrobarem en un punt previament acordat quan faltarà menys d'un hora per arribar a Olesa, punt carismàtic del recorregut on hi ha la penúltima oportunitat per abandonar, cosa que jo mateix he practicat en una ocasió. A Olesa també hi ha dues variants: el GR6 segueix una carretera asfaltada durant set quilòmetres i mig, sempre guanyant alçada, abans d'atacar la muntanya per un camí bastant llarc i suau; la UEC proposa un camí que fa uns quatre quilòmetres i mig per una carretera principal i una mica més de pista de terra fins arribar al Camí de

l'aigua, que encara no conec però que sembla força dret, que porta fins al Monestir. Trobada: a les 19 hores del dia 23, per marxar no més tard de les 19.30. L'arribada prevista al monestir és a les 12 hores del dia següent. Com sempre: Per a la tornada es disposa de l'Aeri que enllaça a determinades hores amb els Ferrocarrils de la Generalitat que porten a la plaça d'Espanya. Donat que la major part del recorregut la farem de nit és gairebé imprescindible proveir-se d'una llanterna, amb preferència un frontal. Es preveu fer una mossegada de recuperació a Santa Creu cap a les deu de la nit i un esmorçar calent a Olesa. Per tal de no perdre massa temps i no refredar-nos, convé que les aturades siguin curtes; per tant cal portar el menjar i no aturar-nos a cap establiment (tampoc no n'hi ha), excepte a Olesa. La resta del recorregut l'haurem de passar amb els ganyips que cadascú porti. Això sí: els que arribin a dalt poden fer un bon tiberi, degudament entaulats, abans de tornar cap a casa. El dinar està obert a familiars i amics que tinguin recança d'acompanyar-nos a caminar però que vulguin disfrutar amb nosaltres de la cuina montserratina. És molt recomanable no fer curt d'aigua. Les llaunes del tipus ISOSTAR, així com la glucosa en pastilles, si més no, tenen un efecte psicològic de rehabilitació de les forces. I pot ser que, a més, ajudin de debó a rehabilitar-les. S'agrairan quantes suggerències vulgueu fer.

Estic començant a creure que el millor de les excursions és la preparació. La preparació i els records. Això, que d'antuvi por semblar exagerat, en el temps va prenent cos amb força. Aquesta reflexió apareix en el moment que em disposo a preparar la convocatòria d'enguany, la de 1998, i, espontàniament, em venen a la memòria moltes de les petites coses que vam viure l'any passat.

Va ser, sens dubte, una de les més riques en anècdotes i no m'havia decidit fins avui, gairebé un any més tard, a escriure els records més significatius.

Vam emprendre el camí deu persones, rècord absolut. Com a novetat va haver el fet que, per primera vegada, es van produir repeticions: l'Óscar i el Vicente, que van ser els artífexs de la primera de totes, van venir aquest cop, cosa que no havia passat encara: que algú, a part de jo mateix, repetís. L'Óscar, a més, va engrescar la Sandra, la seva filla de disset anys. També va fer-ho el Mario amb la seva filla Eva, de la mateixa edat, que es fa ver acompanyar d'un aspirant a surtidor, el Xavi, un any menys jove que ella. L'Enric no va volguer deixar sol al Mario i també es va afegir al grup que es va tancar amb la presència de dos membres de la segona edat: el Jechu i el César, informàtics de professió i col·laboradors externs de l'editorial.

Aquests últims es van afegir molt a última hora a rel d'un dinar de treball al restaurant de l'hotel que hi ha prop del despatx. Ens estaven ofertant la instal·lació d'una xarxa interna per la interconnexió dels ordinadors i s'havien de pactar les condicions de la concessió dels treballs. A l'hora del cafè-i-copa estàvem tots prou animats per condicionar l'adjudicació a la seva participació en la sortida.

Cal que aclareixi el terme segona edat: si la Sandra, l'Eva i el Xavi els podem considerar primera edat i el Vicente, l'Oscar, el Mario, l'Enric i jo --que frisem la cinqüentena-- som incluibles en la tercera, per força el Jechu i el César que no han fet encara els trenta, han de pertànyer a la segona.

Va haver, com sempre, baixes d'última hora: la Rosa, que havia vingut l'anterior vegada, va declinar per qué la data coincidia amb el comiat de curs de l'aplec del qual és membre; el Jaume, que també ens havia acompanyat l'any passat, era un valor anunciat que es va depreciar el mateix dia: estava malalt. Altra baixa inesperada va ser la del Joachim, un veí catalano-alemany que s'havia mostrat força interessat dies abans però que també es va veure impossibilitat de venir per coincidència de la data amb una trobada d'antics alumnes d'ESADE. Està vist que la lluna plena, que determina cada mes de maig la data de l'excursió, és la responsable de moltes activitats paral·leles simultànies amb la nostra sortida.

Aquesta va començar amb una foto que ens va fer l'Anamary a tot el grup davant de casa just abans d'acomiadar-nos. Per cert que, mentre esperàvem que arribessin tots els meus clients --segons afortunada expressió del Mario-- va passar pel davant el Joachim, que ens mirava no sé si amb enveja o amb commiseració, i el Manolo, també veí i amic, que em va acompanyar en exclusiva la segona vegada.

Vam començar a caminar a quarts de vuit de la tarda i amb un pas més aviat viu, ja que teníem la intenció d'avançar quan més millor amb llum de dia. He de confessar, ara, que vaig perdre'm per primer cop --i en van haver molts més com ja tindrem ocasió de recordar-- a poc de sortir de casa, ja que vam arribar al Pony Club per la part de Sant Just en comptes de fer-ho per la d'Esplugues, més directa. Ningú no ha va notar o, si més no, ningú no ho va fer notar de manera que no va quedar comptabilitazada en el meu DEBE. En arribar a la pujada prèvia a la baixada de Santa Margarida, es van produir les primeres protestes dels informàtics pot ser perquè no s'enrecordaven de les clàusules del nostre acord.

La visita a Santa Margarida va despertar l'esperit de restaurador que impregna l'Enric el qual es lamentava de ser pobre i no poder comprar aquelles runes per poder posar-les un altra vegada en servei. Una font ens va refrescar una mica i ens va posar en camí de Santa Creu on havia prevista una aturada suficient per sopar, cosa que vam fer tot just tocaven les deu de la nit, ja ben fosc.

Aquí s'ens va afegir el Dani, el cunyat de l'Óscar i el Vicente, que va venir la primera vegada però que no se sentia prou fort per acompanyar-nos aquesta. No l'he comptat abans com a membre de l'expedició i he fet malament ja que va ser-ho i prou destacat doncs ens va acompanyar tota la nit fent les funcions tant convenients de cotxe-escombra. Va sopar amb nosaltres i es va acomiadar fins al proper lloc de trobada.

Jo havia comentat, en fer la convocatòria de la sortida, que des de la segona marxa havia estat buscant un camí alternatiu al GR-6 que no hagués de passar per tantes urbanitzacions i per tant d'asfalt. El vaig anar descobrint per trams i aquesta nit l'estàvem seguint sencer per primera vegada. Sencer amb l'excepció d'un tram entre Santa Creu i Can Castellví, per què l'havia vist bastant clar a un plànol i no havia cregut convenient d'assegurar el recorregut tot confiant que no ens perdríem. I, efectivament, no ens vam perdre al llarc d'aquest tram. Ho vam fer una mica més endavant, just abans del lloc on empalmaríem amb el recorregut que fa la UEC de Gràcia i que està marcat per ells. Poc abans d'arribar a un dipòsit d'aigua, just en començar la baixada cap a Can Castellví, s'ens va aparèixer una bifurcació dubtosa que no tenia cap aparença de prioritzar cap de les dues possibilitats. En el dubte vaig optar per una decisió política: vaig escollir el camí de l'esquerra. Aquest magnífic camí ens va portar a fer una interessant volta al esmentat dipòsit la qual cosa em va permetre dissimular l'errada tot explicant que havia volgut que tinguessin ocasió d'admirar aquella mostra d'enginyeria hidràulica de la zona. Quan vam agafar el camí correcte, és a dir el de la dreta, que és el que ja fa temps que ve defensant el Mario, vam arribar a Can Castellví sense més entrebancs.

Jo havia preparat un horari, una estimació del lloc on estaríem a un hora determinada en els punts més significatius del recorregut. A Can Castellví va ser l'únic lloc on la realitat va creure convenient de coincidir amb l'estimació. Tot cofoi, ho vaig enregistrar al full que duia i vaig fer notar, a tothom que em va voler escoltar --ara que ho veig desapassionadament crec que només ho va fer l'Eva, pobra--, el meu encert.

El camí de la UEC ens va conduir sense més ensurts fins al punt més entranyable del recorregut: l'ermita de la Salut. Deixant a part les excelències històrico-arquitectòniques del llogarret, el principal encant el van aportar el Lagos i la Roser de l'editorial i en Ramon, el seu marit. El de la Roser, no el de l'editorial. Si l'any anterior, pel GR i a la plaça d'en Coll de Sant Cugat, van venir a prendre un cafè amb els caminants la Maria i el seu company, aquesta vegada la Roser i els altres ens van obsequiar amb la seva presència i amb un quasi supermercat de pastes, sucs, cafés i licors que van fer les delícies de tothom. Va ser un moment que, sense cursileria, el recordo com a màgic. L'alegria de trobar-nos i la sensació de ser tan ben acollits m'acompanyaran sempre.

La Salut significava el final de Collcerola i el començament del Vallès on vam entrar pel cementiri de Roques Blanques. Poc abans vam passar prop d'una bòvila i d'un camp d'arbres fruiters on vam escoltar una espècie de trets els quals vam suposar que eren petards que els agricultors fan esclatar periòdicament per espantar els ocells. Tot passant pel cementiri ningú va tenir l'acudit de cantar el Rascayú, Rascayú, cuando mueras que harás túpot ser perque ningú no era tan vell per conèixer-la.

Vam travessar l'autopista per un túnel had hoc,o sigui de pedra, (el Mario ja em perdonarà la llicència) i vam arribar a Castellbisbal en direcció al magatzem blau que el Mario, els seus fills barons i jo, havíem vist un dia que anàvem d'exploració del recorregut. Hi ha una dita que assegura que els arbres impedeixen de veure el bosc i, en aquest cas, el magatzem blau ens va impedir de veure els senyals que indicaven el trencament del camí cap a l'esquerra. La consequència va ser la despistada més dolorosa de la nit ja que ens vam endinsar, tot seguint unes suposades marques de pintura de la UEC, per una urbanització que jo no recordava haver visitat en les meves exploracions prèvies.

Les inoportunes marques ens van conduir fins un carrer que acabava en un barranc. Atès que no el podíem (ni el devíem) travessar, l'Enric em va acompanyar a esbrinar un camí alternatiu mentre la resta del grup es prenia un descans i em maleïa el ossos. Jo recordava haver vist un edifici que tenia rotulades a la seva part alta les lletres NIDO, segurament perquè era la fàbrica o el magatzem del productes d'aquesta marca de menjar per ocells. Després de voltar per uns quants carrers i carrerons de la urbanització vam veure al lluny el rètol en questió i vam tornar per portar al grup pel bon camí en el sentit no metafòric del terme.

L'entrebanc no va deixar de tenir consequències. Vam abandonar, pel NIDO, la urbanització que respon a l'aristocràtic nom de Comptes de Sert i vam arribar a unes casetes que, cal aclarir-ho, no són les de Can Oliveró com erròniament jo creia. I ací van començar les desercions. El refredament, corporal i anímic, que es va produir en el grup mentre l'Enric i jo buscàvem com desfer l'embolic, va causar estralls en el Vicente i en el Jechu. Tant va ser així que el Dani que va tornar-nos a trobar tal com estava previst, s'els va endur i van acabar de passar la nit adormilats al cotxe.

Amb l'horari decididament sobrepassat vam proseguir camí de Can Puig, un altre dels punts simbòlics del recorregut. Per arribar-hi s'havia de baixar fins una riera per un camí tant pendentut a la baixada com ho va ser també a la pujada. Jo anava al davant i no vaig poder gaudir en la seva totalitat de les exclamacions de lloança que el grup em dedicava; només l'Enric, polit com ell sol, va despotricar una bona estona ¡contra la UEC! a la que atribuïa les inclemències d'aquell camí capaç de trencar el ritme a qualsevol i especialment a nosaltres.

Aquesta pujada va significar el repicó per l'altre informàtic, el Cèsar, i per la Sandra, que tant valentment havien suportat les tortures del recorregut. Un cop arribats a Can Puig i, ara sí, gairebé a les casetes de Can Oliveró, ens vam perdre un altre cop si bé amb menys tracendència: el camí, ben marcat, ens conduïa de forma inequívoca pel mig d'una granja la qual havíem de travessar tot saltant una valla. La meva escassa memòria del lloc m'indicava que havíem de superar la granja per la seva esquerra i no pel mig com estàvem fent, però vam optar per seguir les marques que ens van portar a la carretera de les casetes i van desaparèixer. Les marques.

Altra vegada l'Enric i jo vam anar d'exploració tot seguint la carretera cap a l'esquerra fins que vam trobar els senyals de la UEC i vam arrossegar el grup agafant novament el camí correcte que, després d'uns quats revolts, baixades i pujades més, ens va depositar al pont damunt la riera del Morral. Vam trucar al Dani pel mòbil que m'havia deixat el Lagos (pesa uns quants grams menys que el meu) i ens va venir a trobar per endur-se la Sandra i el César, que encara va tenir esma per preguntar-me si haver arribat fins allà el feia mereixedor de l'adjudicació pendent. Generòs, li vaig dir que no s'amoinés.

Els supervivents vam deixar el camí de la UEC, que segueix la carretera fins la urbanització de Santa Maria de Villalba, i vam continuar riera amunt fins trobar l'encreuament de la riera de Gaià i de la de Sant Jaume que son afluents de la del Morral. En aquest punt s'enllaça amb el GR6 que remunta la riera de Sant Jaume tot seguint les seves característiques marques horitzontals blanca i vermella. M'havia deixat de dir que la UEC marca el seu recorregut amb pintura blanca i groga, amb marques també horitzontals, i que les marques que havíem seguit al perdren's a Castellbisbal eren també horitzontals però de color blanc i verd. L'Enric, com que és daltònic profund, queda exonerat de tota responsabilitat.

En deixar les rieres vam entrar a Santa Maria de Villalba per la part alta i vam retrobar el camí de la UEC. Fins Olesa, tot el recorregut és una clara competència entre les marques del GR i les de la UEC. S'arriba a un punt des d'on es veu Olesa al final d'una pronunciada baixada. A la primera excursió jo vaig arribar ací en un estat lamentable i l'Óscar no tant però deu-n'hi-dó. Llavors vam ser sobrepassats per un grup de nois d'entre quinze i disset anys que també venien de Barcelona, i ens vam quedar ben fotuts en veure que alguns d'ells que s'havien enderrerit, vés a saber perquè, iniciaven una galopada camí avall per trobar els seus companys mentre que nosaltres amb pru feines podíem dir faque és la meitat de fava. L'Óscar va voler recordar el fet amb una galopada similar i el vaig acompanyar de bon grat per demostrar-nos que el temps no havia passat debades: havíem progressat.

Vam fer una entrada triomfal a Olesa. El Mario, que no anava prou ben calçat i que des de les rieres ja havia esgotat el santoral, havia anunciat la seva intenció de quedar-se, doncs, amb el seny que el caracteritza, considerava que cal continuar mentre disfrutes i no mentre pateixes. Amb força alegria vam retrobar el grup del Dani al qual s'havia afegit la Conxita, la dona de l'Enric, que havia anat amb tren fins Olesa per pujar al Monestir amb nosaltres. La Conxa ens va explicar que s'havia trobat a l'estació d'Olesa amb uns quasi cadàvers que vam interpretar que eren el Jechu i el Vicente els quals, hàbilment interrogats, li van donar raó de nosaltres.

Vam entrar en un bar per tal d'esmorçar una mica, ja que era ben de dia, passades les vuit. Va ser un altre moment feliç, entre el retrobament, el descans i el tiberi però va tenir una consequència no volguda: l'Óscar, que semblava prou fort per continuar, es va trobar fotut de l'esquena a causa del refredament de la llarga aturada al bar i també es va quedar. El cotxe del Dani deu ser de goma.

Vam emprendre el camí final, l'Eva, el Xavi, l'Enric, la Conxita i jo. Tantmateix com el Mario havia anat mal calçat, l'Enric, a més (portava les sabates antiàcid de la fàbrica), anava mal bragat. Vull dir que, en comptes de dur uns calçotets arrapats al cos, els duia de camal ample i, conexent-lo, previsiblement del seu avi, que van ocasionar estralls en les seves parts nobles. Per fer-se una idea de l'abast del desastre només cal dir que va consentir d'anar a una farmàcia a comprar una pomada lubricant. I que, fins i tot, se la va posar.

En aquest punt és procedent de fer una reflexió sobre el seny (representat pel Mario tal com he explicat) i la rauxa encarnada --i mai més ben dit: anava en carn viva-- per l'Enric. Ell estava en un estat pot ser tan penòs o més que el Mario, però va voler continuar tot i que cada passa li arrencava sordes lamentacions. I dic sordes perquè és ben veritat que ningú les va sentir, però els que el coneixem i l'estimem bé n'erem prou conscients. Avui em pregunto què és més assenyat o més pragmàtic: deixar allí l'excursió i no patir més tot esperant millors temps o continuar endavant malgrat el sofriment per disfrutar per tota la posteritat del dubtós orgull d'haver arribat fins al final. Jo no em puc pronunciar tot i que en la primera excursió vaig arribar a Olesa en un estat també ben patètic. No vaig haver, però, de prendre una decisió en un o altre sentit: sencillament no podia continuar.

Vam sortir d'Olesa tot seguint uns cinc-cents metres de la carretera de Manresa la qual vam deixar al trencall que porta a la Puda. Vam seguir el camí de la UEC (el GR gira cap a la colonia Sedó per una carretera més llarga que en comptes de guanyar alçada la perd) fins a trobar-nos amb el riu, el qual ens va acompanyar fins arribar a l'estació de l'aeri. Des d'ací vam tornar a fer un curt tros de la carretera de Manresa i, abans d'enfilar el Camí de l'aigua que porta fins al Monestir, ens vam trobar un cotxe amb el Vicente i la seva dona, la Montse, que anaven amb dues cunyades. Ens van desitjar sort i vam iniciar una penosa pujada per un camí molt ben marcat.

L'Enric s'anava endarrerint cada cop més, i la Conxita li feia de crossa. Va arribar un moment en que els vam perdre totalment de vista i vaig demanar l'Eva i el Xavi que continuessin amunt mentre jo els esperava. Vaig estar sol una bona estona fins que em vaig decidir a desfer el camí per tal de trobar-los. Els vaig veure al cap de poc, quan l'Enric ja s'havia recuperat d'un petit mareig que l'havia recomant de fer una aturada per reposar-se. Tots tres junts vam continuar camí amunt ara ja per les dures escales que són bastant a prop del Monestir. Qui ha sovintejat la muntanya sap que l'expressió bastant a prop és molt relativa i es fa servir per amagar la butifarra que encara queda per arrivar on sigui.

Malgrat tot, on sigui no quedava ja massa lluny, i això que en el nostre estat, deu-n'hi-dó el lluny que era. Vam arribar a l'estació de l'aeri, punt final del recorregut i ens vam retrobar amb els de la primera edat. Aquí la Conxa i jo vam discrepar del lloc on havia de ser el final: ella entenia que el Monestir, doncs no debades el pare de l'Enric n'havia estat escolanet. Jo argumentava que, donada la meva condició de descregut, el Monestir era un mer accident arquitectònic, totalment irrellevant per les meves intencions excursionistes. El fill de l'escolanet es va inclinar per la meva tesi, vés a saber perquè, i la Conxa va pujar al Monestir tota sola.

La tornada amb l'aeri i el tren me l'ha recordat l'Eva en alguna ocasió: l'Enric i jo ens adormíem de peu i asseguts al tren en mig d'una conversa. M'haguès agradat de veure'ns en perpectiva. En arribar a l'estació de Sant Boi, l'Eva i el Xavi s'ens van acomiadar, i nosaltres vam continuar fins la plaça d'Espanya on vam agafar un taxi que ens va dur fins a casa meva. Eren les tres de la tarda.

Un darrer apunt: al taxista i posteriorment a l'Anamary, l'Enric va saludar-los amb un convençut i il·lustratiu Bona nit.

Esplugues, 15 de març de 1998