No vam anar a l'Artiga de Lin però no calia. Els anfitrions van complir prou bé i ens van portar a un indret encantador i totalment recomanable: el Saut deth Pish. Uns dies després, al dinar del primer dilluns de mes, el Pere em va dir que hi havia estat feia pocs dies i també li havia encantat. De tornada a Aubert no van tardar a venir l'Anna i el Ferran i els vam fer dentetes ja que ells s'ho havien perdut.
El matí, després
d'esmorçar, ens vam encabir tots al tot-terreny del Ferran i vam
fer cap cap la cabana de Valarties. Durant el viatge, l'Anamary, amb la
seva diplomàcia característica, va informar al Ferran que
tots els conductors de 4 x 4 eren uns eixalabrats, així que ja podia
anar amb compte. Al Joan el va obsequiar també amb uns quants "xato",
salpebrats amb gran riquesa de tonalitats de veu que significaven diferents
graus de "vigila el que dius".
Vam arribar al refugi que va desterrar totes les meves prevencions prostàtiques: hi ha tres waters, uns d'ells a la mateixa planta de la nostra habitació. Una resident va comentar que, en comparació amb el refugi de ... (no cal dir noms, que després hi ha reclamacions) el de la Restanca és un refugi quatre-estrelles. A la tarda, després de dinar, força bé per cert, i per començar a fer boca, vam arribar-nos fins el Lac de Mar, amb molt bones vistes dels voltants, fins i tot part dels Beciberri.
Des d'ací vam
tenir ja una primera imatge del Montardo, així que ens vam començar
a fer una idea del que ens esperava el dia següent. La carena del
pic permet veure la canal que condueix al Montardo petit, canal que, de
cap manera hauríem de pujar ja que l'Alpina assenyala, amb bon criteri,
un altre camí. Vam tornar al refugi a temps per sopar i per anar
a dormir, la qual cosa uns van aconseguir millor que d'altres.
Ens vam llevar aviat, com cal i com s'avia programat, vam esmorçar i ens vam enfilar pel GR-11, abundantment assenyalat amb les marques convencionals blanques i vermelles. Vam fer una primera parada al Lac deth Can deth Pòrt i ens miràvem aprensivament el Coll de Crestada, on necessàriament havíem de pujar si volíem arribar al pic.
L'Anamary, tot i que havia estat expresament aleccionada pel Joan, va anunciar que, amb tota probabilitat, un cop arribats al coll, ella esperaria a que tornèssim del Montardo. Això va ser música celestial per a la Rossi i per al'Anna que, automàticament, la van nomenar líder de la secció femenina (del nostre grup) i li van fer costat.
Vull dir que, efectivament,
un cop a dalt del coll, van escollir una paret adequada i es van arrenglerar
una al costat de l'altra convidant-nos a seguir el nostre camí i
a que no ens amoinèssim si trigàvem una mica: cara al sol
elles estarien prou bé. De manera que, amb el consequent disgust
del Joan, les vam deixar ben acompanyades d'un indiferent ramat de vaques
que pasturaven tranquil·lament per aquells indrets i vam iniciar
la darrera etapa de l'ascenció.
El camí, tot
i que ja havíem deixat el GR que continua cap el refugi de Colomers,
seguia molt ben marcat però té poc a veure amb l'itinerari
dibuixat al mapa de l'Alpina. Segons aquest itinerari, s'ha d'arribar al
Montardo Petit i continuar la carena fins el Montardo Gran. Nosaltres
vam seguir per un camí prou fresat que porta fins el coll que separa
els dos cims i que he maldibuixat sobreimprès en vermell damunt
del mapa. Jo, tota l'estona, anava creïent
en la bondat del plànol i no parava d'anunciar que allò que
vèiem davant nostre era el Petit, la qual cosa em discutia el Ferran
que opinava que, per força, havia de ser el Gran.
Quan, de sobte, vam
arribar a dalt del Gran sense haver passat pel Petit, el Joan ens va confesar
que, en qualsevol cas, ell no es veia en cor d'anar més enllà
d'aquell cim, fos el que fos. Sortosament ens van poder fer la foto al
costat del vèrtex geodèssic que hi ha al bellmig del Montardo
Gran i vam culminar la pujada fumant el puret addient, l'últim d'una
tanda que es remunta al Besiberri, l'any 95. El Montardo és un gran
mirador, des d'on es pot veure fins ben lluny i en totes direccions, doncs
no té cap muntanya prop ni lluny que li faci destorb.
Una de les vistes que
més ens va agradar va ser la dels tres llacs que havíem vist
entre ahir i avui, a part de l'estany de les Monges que es pot veure des
d'el coll on havíem arreconat les senyores. Quan vam arribar les
vam trobar exactament en la mateixa posició que les havíem
deixat. Semblava, talment, que en l'hora i mitja que vam tardar a pujar
i a baixar, no s'els havia mogut ni un pel.
Vam reposar una mica i vam tornar cap el refugi i cap el cotxe del Ferran, deixant constància de que el camí de baixada, encara que algú es pugui pensar que té exactament la mateixa longitud que el de pujada, atés que és el mateix camí, és molt més llarc.
Un cop al cotxe, l'Anamary, amansida probablement pel desgast que suposa una baixada tan llarga, va excloure al Ferran de la categoria de conductors en que l'havia ubicat el dia abans. I, per celebrar-ho, vam anar tots a sopar a Ca la Irene.