Besiberri sud (3.030 m) i Coma-lo-forno (3.033 m)

 

Del 30 de juny al 2 de juliol de 1995
Recorregut en cotxe: Barcelona - Cervera - Tàrrega - Balaguer - Benabarre - Pont de Suert - Boí

Convocatòria

Lloc per dormir: Residencial La solana. Són uns apartaments moderns i complerts, administrats per l'organització Boí Tahull Mountain Resort. Hi caben quatre persones i el preu és de 4.400 PTA per dia (és a dir, 1.100 PTA per persona i dia). N'hi ha també per a cinc i sis persones i surten una mica més econòmics per cap. Primera excursió (dia 1): Hora prevista de començar a caminar cap el pic de Besiberri (3.030 m): a les sis del matí (caldrà, doncs, aixecar-se ben aviat). Cal portar de casa (o bé comprar-lo a Boí) menjar per a tot el dia. A la nit podríem fer un bon tiberi al poble. La durada de l'excursió, segons els llibres, és de quatre a cinc hores per a muntanyencs entrenats. Cal pensar que nosaltres trigarem unes sis/set hores en arribar al cim. Es preveu començar a baixar del pic no més tard de les dues de la tarda.  Hi ha moltes vies d'ascenció des de la vall de Boí. N'asssenyalo quatre de possibles:

des de Caldes de Boí (1.450 m) via estanys de Gèmena. És una via de les més recomanades però és la de més desnivell. des de la residència ENHER (1.701 m) via pas de l'Ós, estany de Llosa i estanys de Gèmena. El pas de l'Ós té un pendent bastant fort. des de l'embassament de Cavallers (1.781 m) via pleta del riu Malo i estany glaçat de Coma-lo-forno. És la via de menys desnivell però s'ha de gastar un hora per borejar el llac sense guanyar alçada. des de la comporta de l'embassament de Cavallers directament cap l'estany glaçat de Coma-lo-forno. Es passa per un altre pas de l'Ós tant pendent o més que el d'abans. Segona excursió (dia 2): La vall de Boí es presta a moltes propostes diferents: barrancs, excursions a cavall, parapent, recorreguts en cotxe o a peu... La proposta és de fer alguna activitat que ens permeti dinar pel camí de tornada per tal de no tornar a casa amb massa problema de caravanes.

Finalment només hi vam anar l'Obduli, l'Argentina i jo. L'Obduli i l'Argentina són un matrimoni de Cervera que es dediquen al barranquisme. A l'Obduli el vaig conèixer en una visita a Guissona amb l'Anamary i el Dani.

Entre moltes altres coses vam parlar de la seva afició al barranquisme i vam quedar d'acord en fer una baixada junts per un barranc. Això passava l'any 92, l'any olímpic, i es va concretar en una inoblidable baixada pel barranc Bassinger i el riu Vero el mes de juliol.

Però la història d'avui és un altra. L'Obduli va contestar amb entusisme al fax que li vaig posar amb el programa de més amunt.

També va rebre el fax el Mario, el meu amic més antic, que em va dir que li feia patxoca però que segurament no podria doncs el dilluns següent marxava la seva filla Eva d'estudis cap a Anglaterra. El cert és que no m'en va tornar a parlar.

El Vicente, del despatx, ho havia de consultar amb els seus cunyats, doncs acostumen a fer sortides junts, però li van venir a dir que, a efectes d'excursionisme, ja havien començat vacances.

El Domènec hagués vingut amb molt de gust si també ho haguessin fet la seva dona, l'Antònia i la seva filla de set anys, l'Alba. Com que són els nostres amics més estimats, no faré comentaris.

Per últim, l'Enric, amb qui he fet més excursions que amb ningú, es va mostrar molt il·lusionat perquè entenia la proposta com el meu retorn a la muntanya. Malhauradament, la data li coincidia amb una trobada, acordada molt de temps abans, amb uns ex-companys de la mili. Em va agafar la paraula, amb insistència, per a una propera ocasió.

Així, doncs, quedem en que l'Obduli n'estava entussiasmat. L'Obduli, però és el que en podríem dir un organitzador nat i, tot i que la proposta li semblava bé en conjunt, va suggerir un altra via, la que va des de l'Hospital de Viella. Li vaig dir que ja l'havia fet quan era més jove i que, per tant, la descartava i que la que jo preferia era la via de Riu Malo. Em va donar el seu acord inicial i em va dir que ja se n'informaria.

Al cap d'uns dies em va proposar anar per la via dels estanys de Gèmena amb una variant: ens enduríem una tenda per anar a dormir a prop dels llacs i al matí següent (el diumenge) intentaríem pujar al pic. No em va fer gens, però gens, de gràcia la idea i com que ell semblava molt convençut, em vaig haver de rumiar molt com li donava la volta. Al cap d'uns dies de pensar-ho, vaig trobar una sol·lució subtil i ingeniosa: li vaig dir que o ho feiem com jo deia o no ho feiem.

Va captar de seguida el meu plantejament i vam acordar que jo sortiria de Barcelona el divendres a les quatre de la tarda per recollir-los a ells a quarts de sis. El viatge no va tenir més història de les habituals: admiració del paissatge i del bon estat de la carretera i lamentacions perquè l'Anamari no va voler venir.

Als apartaments vam deixar els patracols i van anar al restaurant a sopar. L'Obduli gairebé ja m'havia convençut d'anar per Gèmena doncs els guardes forestals de la zona li havien recomanat que, si no erem uns grans experts, era el camí més aconsellable ja que el de Riu Malo tenia molta neu a la part superior. Exactament el mateix ens va dir el cambrer en veure el planol que jo, intencionadament, havia estés tot desplegat damunt la taula. Després vam tornar al nostre apartament i ens en vam anar a dormir.

Em vaig posar el despertador del rellotge biològic i el de pulsera a les cinc del matí. Quan va sonar, l'Obduli ja estava despert i feia aixecar l'Argentina. Vam esmorçar un café amb llet i unes torrades amb mantega i melmelada. Tantmateix com si fos a casa.

Vam agafar el cotxe cap el balneari, fins una mica més amunt, que és d'on arrenca el Camí del Pla de la Cabana, assenyalat amb un cartell, al costat d'una pedra on hi ha una gran pintada que diu "No aparcar". Van aparcar just a sota i, quan ens anavem a calçar les botes de muntanya, l'Obduli va empal·lidir, doncs s'havia deixat els mitjons a l'apartament. Un cop superada la seva primera intenció de pujar sense els mitjons (l'Obduli no suporta causar enrenous als seus companys) vam tornar a l'apartament a recollir-los.

Resolt aquest petit tràmit, vam aparcar novament a l'esplanada de la pedra amb la pintada esmentada i ens vam posar a caminar. Eren tot just les set del matí. Li vaig demanar a l'Obduli que posés el rellotge-baròmetre que duia de manera que marqués altitud cero, per tal d'anar comprovant si els plànols no estaven equivocats quant al marcatge dels desnivells.

El camí va estar amenitzat per les expresions de condol de la parella en relació a la baixada pel barranc Llebriqueto que havien fet uns mesos abans: el punt de començar a baixar pel barranc arrenca molt a prop del Pla de la Cabana però ells l'havien anat a trobar des del balneari, bosc amunt, tot travessant matolls i altres accidents poc agraïts del camí i sense que aquest es creués mai pel seu recorregut.

L'Obduli em va confirmar una sospita que ja tenia: aquesta no era una bona setmana per l'Argentina. De fet, em deia, cada vegada que programava una excursió, la setmana que no era bona se li avançava o se li endarreria, però sempre li coincidia amb la de l'excursió. Li vaig aconsellar l'evident: d'ara en endavant havia de programar les excursions per la setmana que no era bona.

Vam travessar el Pla de Sallent i vam arribar al Pla de la Cabana, tot i que anàvem al meu pas, dins l'horari que marca l'Alpina. Ací es va trencar el meu arrelat convenciment de que la muntanya és immutable: el camí que marca l'Alpina de 1961 no té res a veure amb el del plànol de 1995. Per acabar-ho d'adobar l'Obduli en duia un altre de data intermitja assenyalant un tercer camí. Vam entendre que no sempre el més antic és el millor i vam fer cas del plànol d'enguany. Va ser una elecció encertada doncs vam arribar al Gèmena de baix només deu minuts més tard del que les tres alpines havien previst.

En superar el Gèmena de dalt ens va sorgir el dubte de seguir per una canal que semblava propícia o borejar per la dreta una gran paret negra, amb la intenció, en tot cas, d'arribar prop del primer dels tres estanys anomenats gelats. Dic anomenats perquè de gel només en tenia, i no massa, el de més amunt. Un altra vegada es va imposar el criteri de l'Obduli i vam adreçar-nos cap a la canal. Més tard, de viatge cap a Viella com explicaré després, vaig comentar que un dels punts febles de la meva personalitat és el deixar-me convéncer massa fàcilment, sense fer valdre prou els meus arguments.

Així, doncs, un cop vam abandonar, per impracticable, la via de la canal, vam enlairar-nos gunayant alçada de manera eficient però penosa. Ara, mentre estic posant aquest records dins l'ordinador i repassant el plànol modern, he vist que el camí de la canal ja no hi és.

Un record molt agradable d'aquesta excursió serà el de la manca de sol directe fins aquest tros. Tota la pujada la vam fer a la ombra ja que el sol s'aixecava per la nostra dreta i ens el tapaven les muntanyes pròximes. L'existència constant de fites serà també un detall que recordarem amb agraiment.

Ja superat i deixat a la nostra esquerra el segon estany gelat vam veure clar que teníem que arribar a un coll que s'endivinava al damunt d'una pala de neu. El plànol del 61 no es decidia per quin nom donar-li: Colladeta d'estanys gelats o d'Avellaners. Els dos noms semblaven escaients doncs la colladeta en questió es troba damunt dels estanys gelats i just a sota del pic d'Avellaners, separant-lo del Besiberri Sud. El plànol actual ha resolt el dubte: no hi posa cap nom.

El camí ens portava per l'esquerra de la pala, tot rebotant de pedra en pedra, si fa no fa com una bona part del trajecte però ara amb més pendent. Per a mí va ser el més feixuc de tota la pujada. Va arribar un moment que, cansat d'anar saltant per les pedres, vaig anar cap el coll pel damunt de la pala de neu. No va ser cap bona pensada. El reflex de la llum del sol reforçava l'agressió al ulls i vaig haver de retornar al camí que seguien els meus companys. A més, la pala estava situada en posició de màxima pendent i, en pujada, no ha estat mai aconsellable, al menys per a mí, d'anar pel camí més curt.

En aquest tram s'ens va ajuntar un altre muntanyenc que feia estona que vèiem darrera nostre. Vam anar un tros junts fins que va considerar que no podia seguir el nostre ritme i ens va dir arreveure.

Vam arribar finalment al coll de nom optatiu. El baròmetre de l'Obduli marcava 1.400 metres d'altitud la qual cosa volia dir que ens faltaven més o menys 100 metres per arribar a dalt del cim. Des d'el coll es veia una part del camí que venia de l'Hospital de Viella, el qual estava bastant ple de neu.

Ja feia una estona que vèiem baixar del Besiberri una bona pila de gent. Abans de començar l'atac final ens vam creuar amb ells i ens van confirmar que aquell era el pic on anàvem i no el Coma-lo-Forno que jo havia començar a sospitar. Un d'ells fins i tot ens va recomanar que no triguèssim massa a tornar doncs la desviació típica de les variacions baromètrics diferencials anunciaven inequívocament que plouria ben aviat. Per un moment vam dubtar si el jovent d'avui està molt ben preparat tècnicament o ha adquirit una llarga pràctica en enfotre's de la gent. En qualsevol cas vam arribar a la conclusió que era un fantasma.

La pujada final va ser força lleugera per comparació amb alguns trams anteriors. Vam arribar a dalt sense cap dificultat i ens vam trobar a l'Ignasi, aquell noi que no havia pogut suportar el nostre ritme. Pel que ens va dir, sembla que jo, en un moment de desconcert mental, potser produït pel sol o pel cansament l'estona que vam anar junts, havia suggerit que, un cop fet el Besiberri, podriem també fer el Coma, i ens esperava per anar-hi plegats.

Ara tocava fer les fotos i identificar els cims que es veuen des de dalt de tot. S'ens va afegir una companyia de soldats de Viella que venien de fer el Coma. El xicot que manava més (no vaig poder identificar el seu grau) semblava un bon expert i ens vam acalorar en la identificació d'un pic que es veia a prop de la cresta de Salenques: jo afirmava que havia de ser el Possets i ell s'inclinava pel Vallivierna. La meva confussió tenia un origen freudià: tant a l'un com a l'altre vaig haver d'abandonar per esgotament. El cert és que ho vam veure tot: l'Aneto, la Maladeta, el Tempestes, el Margalida, el Russell, el Vallivierna, es clar, i el Mulleres. Vèiem també el que es podia identificar com el Besiberri del Mig i el Besiberri Nord, a l'altra banda el Coma, en front la Punta Alta i a l'esquena l'Avellaners.

L'Argentina havia fet el seu primer tresmil i la vaig informar degudament de les servituds d'aquesta conquesta: havia de pagar xampany per a tots els que l'acompanyàvem. L'Ignasi, que ho va sentir, s'hi va apuntar.

Pel plaer de preguntar vaig inquirir del mando militar la manera menys penosa d'anar al Coma. Em va mirar atentament i va decidir que el menys traumàtic per a mi tenia que ser un caminet que portava, perdent uns cinquanta metres d'alçada, fins a una gran roca negra. Des d'allí, ens va informar, se seguia caminant en direcció a la cresta que hi ha en front però sense arribar-hi doncs una petita cresta anterior ens havia de conduir al cim passant per darrera del Coma i sense massa entrebancs.

Vam començar la baixada sense tenir molt clar si hi volíem anar. Quan vam arribar a la roca negra vam veure que els soldats havien deixat allí les motxilles, amb tots els estris i els fusells, custodiades per un enorme mastí blanc que semblava, tot estirat, que no podia dir ni fa. Mentre dubtaven si guanyaven les ganes o el cansament, el militar s'ens va reunir i ens va donar indicacions més prescises encara, de manera que ens vam veure obligats a no defraudar-lo i ens vam posar els quatre en camí.

Tot seguint l'itinerari que ens havia dit, vam arribar fins a una pala de neu que deuria tenir una amplada de deu o quinze metres, amb bastant pendent. A la pala hi havien marcades unes petxades, a mena de graons, deixades per excursionistes anteriors. Vaig passar jo primer i em va seguir l'Argentina que li tenia un cert respecte a la pala perquè les botes que calçava no tenien massa sola i relliscava. Va passar a continuació l'Obduli i, tot just fer la tercera passa, el graó que havíem anat malmetent jo i l'Argentina es va trencar definitivament. Va caure, tot relliscant per la neu, i es va estavellar contra unes roques uns quinze metres més avall. La caiguda no va ser massa aparatosa però va acabar assegut damunt la cama dreta i en mala posició, de manera que s'en va sentir del genoll.

L'Argentina i jo vam retrocedir i vam esperar que s'incorporés i tornés on estavem els altres. Quan va arribar, amb gestos evidents de dolor, vam convenir que no era prudent que, amb el genoll possiblement tocat, s'aventurés a fer la pujada. L'Argentina s'en va tornar amb ell cap a la roca negra dels militars i l'Ignasi i jo ens vam posar en camí cap el cim. L'Ignasi, que patia de vertígen quan era damunt la neu, em va demanar que intentéssim un altra via i ens vam començar a enlairar per un rocam que, sense grans dificultats ens va portar a dalt del Coma.

Noves fotos, amb el Besiberri Sud al fons, i vam tornar de seguida cap a baix pel camí que ens havia dit el militar i que es veia força clar des de dalt. Li vaig fer notar a l'Ignasi que aquell camí portava irremisiblement per la capa de neu i va estar d'acord resignadament en anar-hi. Per donar-li confiança li vaig dir que quan passéssim per la pala l'agafaria de la mà: així si relliscava ho faria acompanyat.

Vam superar la clapa de neu sense cap més trauma i vam veure al matrimoni que ens esperaven per tornar junts cap avall si bé l'Obduli em va cridar que ells començaven a baixar. Aquí vaig cometre una temeritat de novell: per tal de no tenir que guanyar novament alçada per tornar pel camí pel que havíem baixat, li vaig proposar a l'Ignasi de anar baixant per alguna de les canals que teníem sota nostre amb la confiança de que ens portarien a la gran pala de neu, esmentada abans, que acabava al coll de nom incert. Ell, jove com és, s'hi va avenir i vam començar una penosa baixada que en alguns punts m'obligava a deixar caure el bastó que m'havia acompanyat tot el camí per poder tenir les mans lliures.

Vam passar algun moment no molt feliç però no va haver-hi perill d'estavellar-nos en cap moment i vam atrapar al matrimoni una bona estona després.

La tornada va ser bastant penosa pel cansament acumulat i pel previsible, si bé no evident, patiment de l'Obduli a causa de l'entrabanc a la pala de neu. L'Ignasi ens va abandonar de seguida doncs s'en va enrecordar que la seva dona l'esperava al Gèmena de baix cap a la una del migdia i ja eren les quatre tocades. Nosaltres tres vam anar baixant amb por de que la lesió de l'Obduli no es compliqués. Lesionat i tot, però era ell qui estirava del grup i feina teniem per atrapar-lo.

Ens vam creuar amb un parell de grups que semblaven anar a acampar a Gèmena i que es van interessar força per l'estat de l'Obduli, oferint-nos tota mena d'ajut. No va caldre, però a l'Argentina li venien ganes de practicar parapent amb un xicot tot eixerit que anava al davant d'un dels grups. Vam arribar al cotxe just a les set, és a dir, dotze hores més tard de començar l'excursió.

Ens vam adreçar cap el balneari amb la pretensió de que podrien fer-se càrrec de l'estat de l'Obduli però no els venia bé doncs primer eren els seus clients. Ens vam adreçar tot seguit cap a la Creu Roja de Pont de Suert on un xicotot ens va dir que anéssim a Erill-la-Vall que hi trobaríem el metge. Amb el to més impertinent que m'era possible vaig posar en dubte que al poble en questió el metge li pogués fer una radiografia. El xicotot no es va pas amoinar i ens va dir que per això ni hi patíssim gens: allí a Pont de Suert tampoc li'n farien cap de placa.

No ens va quedar altre recurs que anar cap a Viella on, a l'hospital de la Seguretat Social, el van atendre eficientment i li van diagnosticar un esguinç de lligaments al genoll, agreujat pel sobre-esforç de la baixada. Li van posar el corresponent enbenat i li van dir que al cap d'una setmana, a Cervera, s'el tornessin a mirar. Mentrestant podia ocupar el temps fent plans per baixar nous barrancs o pujar nous pics l'any que ve, doncs per aquest any ja s'havia tancat la botiga.

 

Esplugues, 5 de setembre de 1995