El Monte Rosa (4.554 m)
Dies 19 a 24 de juliol del 2004. Recorregut en cotxe: Barcelona - Perpinyà - Nimes- Niça - Génova - Alagna
La proposta de l'Eudald:
Sortir de matinada, cap e les quatre, i anar a dormir a l'Hotel Monte Rosa d'Alagna.
El día següent agafar els remuntadors i, passant per una ferrata, anar a dormir al refugi Gnifetti.
Pujar a la punta Gnifetti on es troba el refugi Margarita.
A l'endemà, qui vulgui, intentarà fer la Punta Dufour acompanyat per guies.
La tornada al Gnifetti serà per la carena fent tot un seguit de quatremils.
Tornar a agafar els remuntadors de baixada, recuperar el cotxe a Alagna i tornar a casa. Això sí: cal aturarse a Figueres per sopar al Sancho Panza. Bon tiberi assegurat.
No faré aquí una descripció detallada del viatge. Això ja ho ha fet el David en el seu magnífic reportatge, així que m'ho estalvio i només completaré la seva història amb les meves impresions i vivències, la qual cosa té, al menys per mi, alguna importància.
A les converses preparatòries del viatge i ja que no ho havia fet mai, s'em va encarregar de llogar el vehicle, un monovolum per a no menys de set persones (vam calcular que l'emvalum de les motxiles equival a dues persones). Sempre es poden aprendre coses noves i aquesta va ser una d'elles. Si normalment no et pots comformar mai amb la primera oferta i se n'ha de demanar com a mínim dues més, en aquest assumpte cal anar més lluny: mai menys de quinze. Be, pot ser exagero però el ventall de preus va anar des de més de 1.400 euros fins al 501,10 que vaig acabar acceptant. I encara em vaig quedar amb el dubte de si m'havien pres el pél...
El cotxe s'el va endur l'Eudald i a partir de les quatre del matí ens va anar recollint a tots. Fins ben entrats a França vaig conduir jo; l'Eudald em va rellevar quan ens acostàvem a Itàlia, on jo encara no havia estat mai, i així em donava l'oportunitat de veure-la bé. Vaig correspondre a la seva gentilesa clapant la resta del viatge i em vaig perdre la majoria del trajecte pels cincuanta-cinc quilòmetres de túnels que travessen aquesta part dels Alps. De desagraïts en va el món ple...
Arribats a Alagna i per fer temps fins el sopar, vam fer una passejada pel poble, passejada que va inspirar el Salvador fent-lo pronunciar la frase que vam tenir present la resta dels dies: "Aquesta zona ha conegut temps millors". Mai més ben dit: vam coincidir en que estava bastant deixada i que era manifestament millorable en tot un seguit d'aspectes.
L'endemà no va caldre llevar-se massa aviat ja que el primer telefèric sortia a quarts de deu. Vam ser els seus primers clients i ens va deixar molt a prop d'un telecadira que s'endinça encara més a la vall. L'Eudald em va fer veure una marmota i tot seguit va tenir una acceptable conversa amb ella, xiulet va, xiulet ve. El telecadira ens va deixar al peu d'un funicular que ens va portar al començament del nostre camí, a la Punta Indren, a 3.260 metres d'altura (entre el Margalida i el Tempestes si fa no fa). De seguida vam trepitjar neu però com que és un camí força fresat i el dia ja feia estona que havia aixecat, estava prou tova per no precisar els crampons, que sempre s'agraeix.
Per arribar al refugi Gnifetti es pot donar una volta anant en direcció al refugi Mantova o es por fer drecera per una ferrata que hi ha a mig camí. És el que vam fer i el cert és que la vam disfrutar força. Tot i que no ofereix més perill, el Xavier ens va explicar que, en una pujada anterior, un amic seu es va descalabrar parcialment en aquesta via, tot i que va poder continuar amunt. Abans d'arribar al refugi, quan l'altímetre marcava 3.405 metres, vaig comunicar als companys que ja havia superat el meu sostre d'altura. No cal que aclareixi que l'Aneto fa 3.404 metres perquè això ho sab gairebé totom.
Al refugi et trobes gent de tota mena: francesos malcarats que fan bona la dita de que, "Quan Dèu va fer el món i s'en va adonar que França li havia sortit més bé que la resta, per compensar la va omplir de francesos"; un guia espanyol, de Logroño, que ens va renyar perque li vam dir que, tot i que no teníem reserva a la Capanna Margherita, hi pujaríem igual; un esquiador de fons, company de l'anterior, que ens va cantar les maravelles de la seva activitat; una alemanya d'edat quasi provecta (és a dir, de la meva si fa no fa) que va resultar ser holandesa; etc., etc.
Dedicaré una mica d'atenció al fet de la reserva: l'any passat, fent el GR 11, vam haver de canviar els plans degut a la pluja i vam escurçar el recorregut, la qual cosa ens conduïa a passar dues nits al refugi de Góriz en contes de l'única que teníem reservada. Vam trucar el fill de l'Enric, que és guia de muntanya (el fill, no l'Enric), per que fes servir la seva influència per deixar-nos passar una nit més; va ser tot inútil: sense reserva no hi ha allotjament i vam haver de canviar els plans ja que no volíem fer vivac. Aquí, en canvi, des de Barcelona l'Eudald havia conseguit reserva per la segona nit però no per la primera, ja que estava tot complet. Des del Gnifetti, però, va trucar el guia contractat per anar a la Dufour i, gràcies a les seves gestions, en arribar l'endemà al Margarita, ens van deixar escollir fins i tot el color de l'habitació que volíem ocupar.
Com que havíem arribat bastant aviat i la tarda prometia ser llarga, alguns vam mostrar les nostres habilitats i vam proposar un seguit d'endivinalles i jocs matemàtics que ens van fer arribar a l'hora de sopar sense avorrir-nos massa. L'endivinalla del David ens va semblar molt suggerent: quí va pronunciar la frase "Io faré la tua sorella piu grande, ma non piu bella"? Algún barroer (pot ser vaig ser jo) va insinuar que li va dir un italià al germà d'una a la que li havia fet un bombo, però la realitat és més poètica: la va dir en Michelángelo a no recordo quina basílica de no sé on, quan no sé quí, li va fer l'encàrrec de construir-ne un altra de semblant a un lloc que no vaig retenir. Es que, per fer una pasejada per la Història, tampoc cal abrumar el personal amb un reguitzell de dades concretes.
L'endemà començava la dificultat. Si el dia anterior vam haver de vèncer un desnivell de 387 metres (m'he deixat de dir que el Gnifetti es troba a 3.647), avui es tractava de fer-ne 907, altura que, als quatre mil metres d'altitut, pot equivaldre a bastants més, segons els estandars del Pirineu. El Salvador no es cansava de dir que fer mil metres al Pirineu és bastant passable però que, superant aquest desnivell, les coses ja es comencen a complicar. Per a mi la primera complicació real va ser posar-me el boudrier i els crampons. Vaig haver de demanar ajuda com si fos un primerenc. I és que ho sóc: els crampons només els he fer servir per pujar l'Aneto i el boudrier, per fer un parell de barrancs...
L'Eudald ens va encordar convenientment i vam començar la pujada cap la Capanna Margherita per un camí fàcil i molt concorregut, creuat, de tard en tard, per escletxes que t'encongien una mica. Pot ser el més impresionant era caminar sota congestes i blocs de gel (seracs crec que en diuen) dels que no t'en refiaves massa que no et caiguessin al damunt en passar sota d'ells. Precisament uns alemanys borratxos que anaven davant nostre es van possar a fer xivarri sota els seracs i ens vam quedar una mica decebuts en veure que no els passava res. Tot pujant, de sobte, l'Eudald va veure clara la resposta a un problema que ens havia posat el David la tarda anterior i ens va il·lustrar convenientment sobre la seva sol·lució.
L'animador de l'ascenssió va ser el Xavier que ens anava donant moral informant-nos sovint del poc que ja faltava i dient-nos que els últims metres els venceríem pas a pas, de manera que cada metre guanyat seria una victòria. El cert és que vaig arribar a la Capanna bastant justet de forces però eufòric per ser allí. El temps era bastant fastigós: força boira i amenaça de pluja/neu, de manera que el paissatge de la foto l'he hagut de treure d'una postal comprada a Alagna.
Tot i ser la construcció més alta d'Europa, aquest refugi és una petita maravella d'unes seixanta places: disposa de gairebé tots els serveis (water a la mateixa planta on dorms, per exemple) amb un personal amable i competent. Un bon exemple que farien bé d'imitar els refugis espanyols, alguns d'ells una autèntica vergonya quant a instal·lacions, com el de Góriz o el de Colomers.
La tarda va ser tranquila però em va agafar mal de cap: el mal d'altura, que li diuen. Em vaig prendre una aspirina però no vaig aconseguir treure-m'el del tot i vaig passar la nit del lloro. Malgrat això, vaig poder disfrutar del fastuós espectacle d'un cel on els estels eren més grans que els que es poden veure a casa (o al Pirineu, si molt m'apureu), i això em va compensar de les meves cabòries.
Atés que havia nevat recentment i que el temps no acompanyava gens, l'Eudald va decidir no arriscar-se a fer la Dufour i vam acordar adelantar la tornada baixant l'endemà cap al Gnifetti. Com que hi havien dos guies, un d'ells va muntar una cordada amb el Salvador, El Xavier i el David, i van baixar cap el refugi tot passant per alguns dels pics que estaven programats pel dia següent; l'altre guia va fer la cordada amb l'Eudald i amb mi i vam tornar pel mateix camí que havíem pujat.
En arribar a l'alçada del Balmenhorn, l'Oswaldo, el guia, ens va dir si hi volíem pujar. L'Eudald ja hi havia estat en una ocasió anterior i va declinar. Jo, malgrat que estava cansat i no del tot recuperat del mal de cap de la nit passada, vaig pensar que no tindria gaires més oportunitats de pujar-hi i em vaig disposar a fer el meu segon quatremil. L'Oswaldo es va enfilar per una canal propia de turistes i, en arribar a dalt, va lligar la corda a un mosquetó que hi havia ad hoc. Vaig seguir, encordat, les seves passes i em vag fer fer la foto de la dreta. A la baixada, però, no vaig voler fer heroicitats i vaig rapelar els vint metres que hi havia fins el peu, tot cofoi. Al llibre que portàvem, però, en parlar d'aquesta pedra no li dona la categoria de cim tot i que a mi em va for molta patxoca de pujar-hi.
Al lloc on el dia anterior els alemanys borratxos estaven escridassant arriscant-nos a tots a un allau, vam veure que, hores abans, pot ser durant la nit, l'allau es va produir, encara que no vam trobar restes humanes. La impressió, però, de veure el camí arrossegat per la neu i el gel va ser notable.
Finalment vam retrobar-nos tots al refugi Gnifetti i vam explicar-nos les aventures de cada cordada. L'endemà, una mica tristos per haver de tornar un dia abans del previst, vam desfer el camí fins Alagna on vam fer una cervesa a una bonica terrraça del poble. La ruta amb el monovolum la vam fer més per l'interior que a l'anada i, en arribar a Figueres, vam anar a complir amb el ritual de sopar al Sancho Panza i a beure xampany (cava en diuen ara) per cel·lebrar el primer quatremil de tres de nosaltres.
Podreu veure més fotos al Google +.
