La (no) preparació
Sóc un convençut de que les coses no s'han de fer sempre igual. I al mateix temps, m'agrada practicar rutines en les meves normes de comportament. Compaginar ambdues coses m'ha portat a no fer un escrit de convocatòria segons el primer convenciment (l'Anamary diu que en realitat és mandra) i a tornar al Mulleres on ja havia estat dues vegades; rutina, diuen.
Vaig, doncs, preparar la sortida de forma rutinària. Res d'aventures quan al recorregut: per l'Hospital de Viella que és el camí que conec. El dubte era si el faríem d'una tirada o si ens ho prendríem amb més calma i dormiríem al refugi. Una disgressió: és ben cert que cada professió i cada afició tenen el seu argot particular; el director de l'editorial em va fer notar fa un temps que els excursionistes no pugem als pics: els fem. Els castellans diuen que los coronan però ja és ben sabut que nosaltres som poc monàrquics.
Pocs convidats
Així que vaig començar a la recerca d'acompanyants. Tinc un deute històric amb l'Ignasi i la Tere i els vaig trucar a ells els primers. Ho van acceptar amb entusiasme i ja vam poder aclarir el dubte anterior: com que l'Ignasi treballa de nit i no podia sortir massa aviat al matí, faríem nit al refugi.
Ho vaig dir també a l'Aleix. Em considero l'iniciador espiritual de l'Aleix en la conquesta dels tresmils: la Pica, l'any passat, en va ser el seu primer i el Perdut enguany el seu segon. Ja no n'ha fet cap d'altre. El xicot em va dir que vindria sempre que la programés pels dies 12 i 13 de juliol, únics dels que disposava. Uns dies més tard em va comentar que pot ser dedicaria aquest temps a fer rafting amb uns amics seus. Finalment no va fer ni una cosa ni l'altra: s'en va anar a Escalarre al Doctor Music Festival.
No ho vaig proposar a ningú més. El refugi és prou petit, dotze places, per arriscar-se a ser una colla nombrosa i no tenir lloc per a tots. Bé, en realitat ho vaig dir també a l'Enric però després que em va assegurar que aquests dies els tenia compromesos amb la Conxita i el seu pare, de manera que no hi havia perill que acceptés. Es que si l'Enric hagués vingut podia portar amb ell tota la família (són quatre), els Vendrell (són cinc), els Pagès (quatre més) i un nombre indeterminat però gens petit -dues xifres com a mínim- d'amics, companys i coneguts.
Amb el Dani, el meu fill de catorze anys ja hi contava doncs la muntanya proposada té més de tres mil metres. Fa poc em va dir de no d'anar al Puigmal perquè només fa dos mil noucents noranta-set. I ni fent un salt s'hi arribaria. A més, tal com està d'avançada l'estació no hi havia possibilitat que passés com al Perdut, que tenia dos metres de neu.
La sorpresa me la va donar el Guille, l'altre fill meu, aquest de vint-i-dos anys. No l'havia pogut arrossegar mai a aquestes excursions i la constància va tenir el seu premi. Vindria amb la condició que ja no li tornés a proposar mai més.
Comença el viatge
De manera que el dissabte dia 12 ens vam trobar tots cinc a la benzinera que hi ha just abans del túnel del Bruc. Vam fer un camí sense història i vam aturar-nos a dinar a l'hostal Mas, al poble de Vilaller.
Havent dinat vam fer cap cap a l'Hospital de Viella on vam deixar la Tere, el Dani i el Guille i, jo amb el meu cotxe i l'Ignasi amb el seu, vam retrocedir dos o tres quilòmetres per deixar el cotxe de l'Ignasi davant el desembocament de la barranca de Salenques. Sempre m'ha passat, quan preparo una excursió, que em vaig animant fent projectes i m'ho menjo tot. Quan la crua realitat s'imposa i tot ha anat bé, fem aquelles parts de l'excursió projectada que són les lògiques i es queden per fer les que només han estat volades de coloms. Aquesta vegada havia la possibilitat que, en cas d'arribar al Mulleres, poguèssim tornar per la barranca de Salenques després de fer el Pic de Salenques i de propina el Russell.
Un rat penat
En tornar altre cop a l'Hospital vam començar a caminar cap al Refugi de Mulleres. Vaig reviure els paissatges que ja havia conegut les vegades anteriors dels que pràcticament no m'en recordava gens. El més excitant que ens va passar ho va protagonitzar el Guille: va descobrir un forat on s'amagava un rat penat i em va demanar la càmara. Com que les fotos no les paga ell s'en va inflar a fer-ne fins que li vaig fer notar que la màquina no duia carret. Quan li vaig posar, l'animal (el rat penat) va considerar que ja havíem fet prou l'ídem i va aixecar el vol. I ja no torna a sortir més en aquesta història.
Nostàlgia
Cada vegada més m'adono de que res és com abans. Al dir abans vull dir que ja fa vint anys. De fet penso sovint que, de tot, han passat vint anys. O més, si ve al cas. El fet és que la primera vegada que vaig anar al Mulleres (ara ja fa més de vint anys), vaig anar amb el Carretero. Estàvem estudiant plegats el curs de Petroquímica un cop acabada la carrera i va ser amb qui més vaig simpatitzar. Ell no havia fet mai muntanya així que vaig veure una bona oportunitat perquè em convidés a xampany i el vaig engrescar a fer un tresmil. Per no estendre'm, que no cal, diré que vaig gorrejar xampany i que al refugi erem només nosaltres dos i un grupet compost per una noia, el seu manso i la seva germana. La de la noia, a la que feia de carrabina.
Anys després vaig tornar amb el Mario. No va haver xampany perquè tots dos portàvem ja uns quants tresmils a l'esquena (uns quants pocs, que no vull presumir de res) i no recordo be quanta gent erem al refugi però tinc consciència de que vam poder escollir tranquil·lament els llits on vam dormir.
El refugi
On vull anar a parar: en aquesta ocasió el refugi estava ple de gom a gom i vam comptar, a més, fins trenta tendes plantades als seus voltants. I això que, com ja sabia l'Aleix, aquell cap de setmana es feia el Doctor Music Festival a Escalarre. Per cert, un xicot d'un grup del que parlarem a bastament, li va preguntar al Guille si a ell també l'havien obligat a anar al Mulleres en comptes deixar-lo anar al festival.
Ja vaig avisar quan vaig escriure els records del Beciberri que la muntanya és força canviant en el temps segons ens l'explica l'Editorial Alpina: el plànol que ens va guiar la primera vegada porta data de l'any 1972 i no enregistra el refugi, tot i que hi era, jo el vaig veure; als plànols actuals sí que hi consta i el situa molt a prop del tercer llac; als plànols pròxim-futurs cal comptar que el marcarà on realment està que és prop del primer llac. S'enten que l'ordre dels llacs és en el sentit de la pujada.
Hi ha bona gent al món
Si més no al de la muntanya. Ja he comentat que, fent un esforç de previsió, vaig restringir el nombre de convidats a acompanyar-nos: així podríem tenir el refugi per a nosaltres sols. Atés que em vaig equivocar lleugerament, calia resignar-se al bivac ja que la meva imaginació no contemplava que no hi tinguèssim lloc i no duiem cap tenda.
Calia endegar una estratègia subtil:
el Guille i l'Ignasi van començar a ampliar la paret de pedres d'un bivac que vam trobar prop del refugi;
la Tere mentrestant va comentar a la gent que l'ocupava, que havia arribat allà dalt enganyada per un tanoca i que ara li tocaria de dormir al ras. Va tenir èxit: un parell de xicots van renunciar a les seves places i les hi van oferir sense contraprestacions;
jo, a part, em lamentava d'haver dut enganyada alla dalt a una xicota que hauria de dormir al ras per ser jo tan tanoca. Vaig reixir: un altre noi, el Xano, em va oferir una tenda que havia dut de més amb capacitat per a quatre persones.
Ens vam posar d'acord tot d'una, com diuen a Menorca: la Tere i l'Ignasi dormirien al refugi i el Dani, el Guille i jo a la tenda.
El Gran Pitufo
El Xano formava part d'un grup de més de deu persones, entre les que hi havia el noi que estava, en esperit, a Escalarre. El lider del grup semblava tret dels contes dels barrufets: rodanxó, amb una bona panxa, barba llarga i blanca, un barret ad hoc, i que ho sabia tot. La més grossa que va dir, i en va dir no poques, es referia als núvols que teníem al damunt. Segons ells no marxarien pas ja que venien del Posets. Es veu que els núvols que venen del Posets tenen una qualitat especial que fa que quan arriben al Mulleres el temps empitjora. Efectivament: a partir d'aquell moment el cel va aclarir del tot i va fer un sol resplendent.
El vi de la Tere
Quan vam començar l'excursió, tot just a l'Hospital de Viella, la Tere havia comentat que duia una ampolla de vi de marca per sopar. D'antuvi no me la vaig creure ja que trobava un luxe asiàtic prendre vi embotellat en una excursió d'aquestes característiques en la qual procures portar el mínim de pes. Al llarc de la pujada va anar insistint en que era cert que la portava i finalment li vaig donar crèdit perque va amenaçar que era una ampolla reservada per als creients.
Vam plantar la tenda del Xano una mica més avall del refugi sense que ens sobrés cap peça. La Tere i l'Ignasi van portar les seves motxiles i vam endrapar tots plegats un sopar de circumpstàncies: bocata, formatge, embotits, fruits secs i xacolata. I el vi de la Tere. Era negre, amb força cos i ens va sentar de meravella. Tot i que el Dani només el va tastar, vam escurar l'ampolla fins al fons. I ens en vam anar a dormir.
Quina nit...
Ja he dit que la tenda tenia cabuda per a quatre persones. En realitat hi cabien tres persones i la Pedra. Com vam ser els darrers en plantar una tenda no vam poder escollir el millor lloc i vam haver de compartir el sòl amb una pedra de tamany respectable que vam aconseguir posar a un racó de la tenda. L'Anamari ens havia manat que jo dormís en mig dels meus fills perquè el sac que jo duia era l'anomenat pel Mario ja fa temps "El drap de cuina" donada la poca roba que conté, i tenia por que em refredés.
El Dani es va estirar en un extrem de la tenda, jo al seu costat i el Guille entre jo la pedra. El terra no era exactament horitzontal i el Dani va començar a caure damunt meu, moviment que va fer que jo m'enretirés contra el Guille i ell contra la pedra, la qual no es va immutar gens. El Guille va protestar. Quan el meu fill protesta se li ha de fer cas ja que té la virtut de posar de mala llet tothom.
Vam haver de fer un canvi el Guille i jo i vaig entrar en estret contacte amb la pedra. Però com que el Dani seguia rodant pendent avall, ara contra el Guille, aquest va exigir una nova permuta amb el seu germà. Novament li vam fer cas per tal de tenir la festa en pau.
Quan ja erem definitivament ordenats i em començava a venir el son, un noi es va plantar davant nostre parlant per un mòbil i ens va assabentar que ETA havia finalment assassinat aquella tarda el regidor d'Ermua, en Miguel Ángel Blanco.
Cap el Mulleres
Ens havíem fet el propòsit de començar a caminar ben aviat per tal que el sol no ens massacrés massa però ningú duia despertador. Els vaig dir que no s'amoinessin, que jo em programaria el despertador biològic per les sis del matí i aixecaria tothom.
A un quart de vuit em va despertar el soroll dels que ja marxaven a fer el pic i molt avergonyit vaig anar al refugi a despertar el matrimoni. El Gran Pitufo, que ja començava també a caminar, em va renyar convenientment ja que la gent de muntanya s'ha d'aixecar més aviat, deia.
Vam esmorçar tot a corre cuita, vam desplantar la tenda i li vam tornar al Xano que no pujava al pic puix que anava lesionat.
El camí, igual que el que ens va conduir al refugi, estava força marcat i a més podíem anar veient la gent que ens havia precedit i la que ens anava avançant.
En una de les poques parades que vam fer li vaig dir al Guille que enretirava tot el que havia pensat del seu estat físic. Jo estava convençut que, donada la vida irregular que fa, amb poca son i molt de tabac, estaria fet una col i l'hauríem d'arrossegar. Tot el contrari. Ell era, amb distància, qui més estirava i qui ens havia d'anar esperant.
Vam arribar fins al coll que hi ha a gairebé tots els pics a partir del qual es comença a grimpar fins el cim. Tot i que ens havíem anat agrupant alguna vegada, el Guille va arribar al Mulleres uns quinze minuts abans que el Dani i mitja hora abans que jo, que em vaig limitar a complir el que mana l'Alpina. El matrimoni va arribar poc després.
Dalt del cim
Aquí va haver una forta discusió entre el Dani i el Guille ja que el primer opinava que l'altre no havia culminat el cim en no tocar la creu que hi ha al damunt. El Guille, que havia escrit la bestiesa corresponent al llibre, el va engegar, gens polidament, a prendre vent. Els demés vam decidir que sí que l'havia fet perque veíem en perill el xampany del seu primer tresmil.
Ens vam fer les fotos i vam agafar la pedra que tocava. No pas el Guille, que opina que això és un romanticisme passat. La Tere, a la seva foto, ens ensenya tres dits, corresponents als seus tres tresmil aconseguits fins avui.
Vam identificar cada un dels cims de la cadena Russell-Maladeta que teníem davant i també el pic de Salenques. Vam decidir tornar pel mateix camí que havíem pujat ja que no ens venia de gust a ningú tornar per la variant Salenques-Russell-Barranca de Salenques que havíem considerat en programar la sortida, sense vulguer reconèixer descaradament que aquesta possibilitat ja no la tinguerem en compte en sortir del refugi ja que hi havíem deixat la major part de l'equipatge.
I ens vam disposar a tornar. Abans, però, vaig tenir ocasió de fer una foto al grup del Gran Pitufo amb cada una de les moltes càmares que portaven. He de dir que en aquesta ocasió el seu lider no va dir cap bajanada més. En realitat tampoc deia res. Restava sospitosament mut no sé si pel reiterat fracàs de les seves previsions o per l'esforç de portar la seva rodona humanitat fins allà dalt.
Tornem al refugi
Per baixar, els Albar ens vam permetre la murrieria de fer com gairebé tota la jovenalla: vam fer culenbaguen per les pales de neu. Va començar el Guille des de'l bell mig de la congesta. La tècnica era subtil: a) es flanquejava fins a la meitat de la pala; b) es posava el cangur al cul; i c) es deixava lliscar. En arribar a baix ens animava a seguir-lo.
El va imitar el Dani amb la mateixa intenció però a meitat del camí de la meitat de la congesta va relliscar, es va estalviar el pas b) i va perdre el pal que l'havia acompanyat durant tota l'excursió i la del Perdut.
Quan es va reunir amb el Guille em va reptar a que baixès tan emocionantment com ho havia fet ell. Sóc sensible als reptes: en arribar a la meitat de la meitat vaig decidir d'estalviar-me jo també el pas b) i vaig seguir gairebé el mateix camí però controlant el pal que em m'havia regalat el Dani dies abans.
El matrimoni va creure que ja n'hi havia hagut prou d'espectacles i va baixar pel camí que havíem seguit a la pujada.
Al refugi, on vam arribar altre cop distanciats, ens esperaven els tortosins de la UEC que havien compartit camastre i calor amb la Tere i l'Ignasi, per veure si algú de nosaltres duia la funda d'un dels seus sacs de dormir. En no satisfer-los se'ns van acomiadar i van desaperèixer, de moment de les nostres vides, i per sempre d'aquesta història.
I fins la propera
Un cop reunificats al refugi, els meus fills van decidir desreunificar-nos de nou i van començar a baixar a mata de cavall. El Guille havia de demostrar qui corre més a Can Ribot i el Dani, si més no, que corre més que el seu pare. Jo, que havia comés l'error de deixar-los la cantimplora, intentava atrapar-los però també em sabia greu despenjar el matrimoni. El resultat és que vaig fer tot sol el camí de baixada.
Quan vaig arribar al cotxe i mentre esperàvem la resta del grup els vaig explicar, amb una certa duresa verbal, el meu punt de vista del que significa anar d'excursió en grup, que no era precísament el que havíem fet nosaltres. La Tere i L'Ignasi s'en van ajuntar i no van dir res, encara que de ben segur que pensaven el mateix que jo.
Vam recollir els cotxes i vam tornar a dinar al Restaurant Mas on vam coincidir un cop més amb el grup del Gran Pitufo, ara ja recobrat del seu mutisme provisional. Em van demanar altre cop que els fes fotos amb totes i cada una de les seves càmares i ens vam acomiadar definitivament.
I jo també pel que fa referència a aquesta sortida.
 Em va agradar tant que ens fessin aquesta foto que la tinc ampliada al menjador de casa |
Esplugues, 14 de setembre de 1997