 |
Bé, ells en realitat no van venir el dia de la proposta de l'Aleix: van anar a la setmana següent perque al Joan li feia por que l'Enric i jo estiguésim sobreentrenats pel GR i no volia ser menys que nosaltres. La foto, doncs, no es correspon amb la nostra sortida; heu de clicar ací per veure-la.
Nosaltres vam seguir la proposta de l'Aleix però hi vam anar sense ell, l'Aleix, i des de Fontalba, tot seguint els consells del surtidor de l'Eva. Van venir: el seu pare, el de l'Eva, o sia el Mario, l'Enric, el Raül, el Jaume i jo.
El Mario es va comprometre a enviar-me una resenya de la sortida, en la que farà especial esment de la masculinitat de l'Enric en relació als obre-botelles de vi. L'esperarem ansiosament. La resenya. (Va arribar-me l'endemà i l'he inclós tot d'una).
Per tal de no perdre la pistonada de l'entrenament acurat del Joan, que el dia 19 de juliol s'en va anar al Carlit, nosaltres, ja que i erem per allà, vam fer cap cap el cap del Segre.
La proposta va sorgir com gairebé totes... imagino que en una sobretaula (el sotasignat no hi era). Però les sobretaules que no hi ha el Fonte queden en això, en sobretaules. Però en aquesta hi devia ser perquè en un altre sobretaula (6 juny 2003, 11.43 aprox.) va llençar la idea d'anar al Puigmal. I entre l'eufòria etílica, el neguit de fer la sortida i tot plegat, vàrem tirar d'agenda i va quedar assenyalat dia i hora per anar-hi. Vet aquí. L'Enric no s'hi va comprometre, es clar, però a poc que pugués ens hi acompanyaria (ves-hi, que encara es perdran, aquests).
Cal assenyalar aquí, per a millor comprenssió dels ignorants, que l'amic Fonte quan s'hi posa, s'hi posa. I no està per collonades: si es va a la muntanya, s'hi va, i al menys que siguin la dotzeneta. I dit i fet (a temps) va obrir una àmplia i dilatada convocatòria que va recorrer el mon internàutic a la recerca de voluntaris, que a la vegada rebien l'encàrreg d'enrolar nous voluntaris... i així superar el nombre màgic de la dotzena de dotzenes (144, deixa la calculadora!).
El maneig de les gran xifres sempre resulta complexe, i els moviments de mases dificultosós. I és per això que la nit anterior hom no sabia la xifra exacta d'expedicionaris. Finalment es va saber: Jaume, Raül, Fonte, Enric i el sotasignat. Molts no erem, però en la cosa cronològica superavem el quart de mil·leni. Hòstia!
La columna sortint de Barcelona i voltants s'havia de trobar amb la columna verdagueriana en un lloc concret de la carretera C-nn (antiga N-152), clarament indicat per un inconfusible cartell assenyalant les "Masies de Voltregà", tot just passat Vic. Resulta que a Vic s'han muntat una V-30 (part de l'eix transversal, part l'esmentada C-nn, tot sigui dit entre parèntesi: atesa la complexitat de l'obra el Pujol la devia inaugurar en set o vuit trams). Total, que "tot just passat Vic" resulta, hores d'ara, un terme confós i un lloc indeterminat. Però la columna de Barcelona avançava decidida cap el cartell de Les Masies de Voltregà. Que per cert, no apareixia...
Per fi, al lluny de la carretera, entre la boira de la plana va aparèixer l'inconfusible silueta de la camisa de màniga curta de l'Enric guaitant l'horitzó vers el sud. I ens hi vàrem aturar, tot demanant pel cartell de Les Masies (que no hi és, ho puc jurar). Però cal molt més per arrugar l'Enric... tot-hom sap que allà (i no en cap altre lloc) hi ha les Masies de Voltregà, ves perquè cal un cartell que ho confirmi, si de ser-hi, hi són (perplexitat dels integrants de la columna de Barcelona).
En aquest punt del camí es va encetar una agra discussió sobre la conveniència de seguir avançant en dues columnes independents, o integrar els efectius en una única columna. La columna verdagueriana era una sola unitat, mentre que la Barcelona erem quatre, i equipats amb un poderós vehicle, al que només li manca parlar (penso que alguna cosa diu, però no recordo qué exactament). Finalment, la majoria es va imposar (també la lògica, però això és poc important en la nostra història) i l'Enric, amb el material de la columna verdagueriana, es va integrar a l'altra expedició.
I tots junts i en germanor, va prosseguir l'avenç cap a Ripoll (aquest si té cartell indicador), Ribes (s'hi anuncien les aigües del mateix nom, d'on clarament surt la toponimia de la població), i Caralps (cartell gros, que hi estiueja el president). I d'allí a Fontalba, punt de partida suggerit per l'Eva i l'Esteve, més experts en aquestes coses que nosaltres.
Es veu que l'Eva i l'Esteve ho havien dit a més gent, això de la ruta de Fontalba, perquè alló estava ple com un ou, i la feina era trovar-hi un reconet per aparcar. Però a la fi el vehicle quasi-parlant va aturar-se al lloc just i la columna recomposada per tots cinc va sortir a posar-se les botes (literal, eh?). En Raül (previsor), en Jaume (assenyat), el Fonte (expert) es van posar crema per evitar la radiació UV que travessa el forat a la capa d'ozó (forat inexistent, segons les versions oficials, però el sol s'entosudeix en cremar cada dia més). El sotasigant (improvisador) no en duia, de crema, i en va manllevar dels grans. I l'Enric ens va mirar despectivament i ens va fer saber que ell de crema NO s'en posa (mariconades, no please...), que a la muntanya s'hi porten espardenyes només per poder-hi posar els cigrons a dins (sense bullir, eh?), i els calçotets, si pot ser, que siguin d'espart.
I vet aqui que, de bon matí (les 10 aproximadament), quan els estels es ponen (feia estona que s'havien posat), partim per guanyar el pic gegant (ho diu la cançò, eh? el pic era el que era, un cim de vaques).
I vam començar a pujar, primer suaument, després amb una mica més de mala llet, després la hòstia de pujada... i cada cop bufàvem més (ep!, l'Enric, no, eh?). I al cap de dues hores i una mica més vàrem assolir el cim del Puigmal. És un lloc indeterminat a la frontera catalano-francesa, sense cartell indicador ni res, però que no podeu deixar de reconèixer perquè hi ha una munió de gent. Tots fent-se fotos i enviant SMSs a la família (ja sc aki! b pro knsat tot mlt mako sol + vent).
Algú de nosaltres també, ep!
A més a més bufava un vent fret que arrencava els collons dels gosos. I com que es tractava de seguir per la carena, al menys fins el Segre i baixar al coll de Finestrelles, ens vam abrigar (l'Enric, no, que és molt mascle). En Raül va treure el polar granate (regal de la família), en Fonte l'anorak vermell (tot un clàssic), en Jaume una armilla tipus Indiana Jones en el templo perdido, el sotasignat un anorak manllevat a algun dels hereus, i l'Enric (ah!, l'Enric)... en una nova demostració de virilitat que ens deixà a tots bocabadats va seguir amb la samarreta de màniga curta (i fins i tot penso que se la volia treure, però no ho recordo ben bé).
Amb les boques obertes de l'impressió, vàrem seguir per la carena cap el següent llom, el nom del qual va ser àmpliament discutit (pic del Segre, pic del turó del Segre, tuca del Segre... i després cap el proper, que sembla que si que era el pic del Segre (i el vent seguia, i l'Enric amb samarreta, i la resta bocabadats). Arraserats, vam fer un mos (notis la catalanitat nostrada de l'espressió!) i vam seguir cap el coll de Finestrelles.
Ah! El coll de Finestrelles... quants recorts pel nostre cap d'expedició... allà hi viu (no al coll, al carrer), i ja se sap que una llar és quelcom més que una casa. Home suit home! També ens va explicar que una vegada, després d'aplegar 25 o 30 (o més) veïns, van pujar allà i esbufegaba perquè es cansava al caminar. I quan el dilluns següent va anar a un gimnàs per posar-se en forma, el van enfilar a una cinta sense fi i el van posar a caminar. Quines coses té la moderna tecnologia, oi? Et vols entrenar per caminar i et col·loquen en una cinta mecànica. Val a dir, però, que el Fonte va baixar immediatament de la cinta i es va posar a caminar Diagonal avall.
Del coll de Finestrelles, cap avall, a buscar un lloc arreserat, amb aigua, per dinar. I allà, ajaguts en un prat verd (de quin color si no?), el gran Enric ens va sorprendre (una vegada més) amb una ampolla de bon vi, que va posar a refrescar al riuet (per això volia trobar l'aigua). Aquest noi mai deixarà de sorprendre'ns. Perquè, i ara ve lo bo, quan va ser hora d'obrir el vi, en Jaume (previsor) va treure's de la motxila un obridor (aquells tirabuixons de sempre, sabeu?). I l'Enric es va disposar a obrir l'ampolla, que es resistí a ser oberta sense saber exactament amb qui se les havia. L'Enric va estirar fort, l'ampolla es va obrir, i el tirabuixó va ser menys tirabuixó que abans. Aquí si que la masculinitat de l'Enric ens va deixar colpits... qui, si no, seria capaç d'adressar un tirabuixó amb una sola estrabada?
Amb els cors encara encongits vàrem reprendre la baixada fins a Núria, tot seguint un corriol que arribava al monestir. Allà, en Raül va tenir un cop de sensatesa i va decidir agafar el cremallera i retrovar-nos tots plegats a Caralps, mentre els demés seguíem un camí que amb tota seguretat menava a Fontalba tot seguint una corba de nivell (i una canal d'aigua). I no, es veu que aquests camins a la zona de Núria s'entosudeixen en tenir vida i decisions pròpies, i el camí va cabar sobtadament en un pedregar que vam baixar amb més pena que glòria.
I des d'allà a buscar el camí de Fontalba, aquest cop si, seguint una corba de nivell, com sempre, entre dues corbes de nivell, que amb pujades i baixades ens va menar al cotxe parlant. Ens vam treure les botes (literalment), vam recollir en Raül a Caralps, i la següent parada va ser per fer una cervesa i despedir la columna verdagueriana que es dirigí amb la satisfacció del deure acomplert a una festa (verdagueriana) a Folgueroles (poble verdaguerià allà on n'hi hagi).
I la propera no sabem on serà, però segur que serem molts (si l'organitza el Fonte, clar).
Màrius Vendrell, Nacional 152, juliol 2003.