Edició del 2001 La foto que ilustra aquesta edició és representativa del que va ser el començament de la caminada: un xàfec total. Ens vam trobar al final del tramvia blau i, mentre esperàvem que arribessin, com sempre, el Jechu i el César, per entretindren's Sant Pere ens va enviar una bona remullada, no fos cas que agaféssim calor. Alguns ens vam intentar refugiar sota els toldos del restaurant La Venta, però vam ser convenientment foragitats per algú del local a qui vam prometre que ens tornaríem a veure les cares, pot ser, però no pas sopant allí. Sort que a la convocatòria s'anunciava que la data es va escollir per proximitat a la lluna plena, ja que no la vam veure en tota la nit. Va deixar de ploure aviat, abans d'arribar a Sant Medir, on vam tenir ja una idea del que seria una constant tota la nit: el grup no estava disposat a que s'alterés el verset que algú em va compondre en una edició anterior:                Albarito el ingeniero                famoso por sus pérdidas                en el mundo entero Si, ja sé que no es tracta de cap troballa literària, però és el que hi ha. El cas és que va començar un seguit inacabable de despistades que va impedir que el grup, quaranta-tres persones enguany, arribés a trobar-se mai junt. Uns quants, la majoria certament, que encara no ens havíem perdut, vam fer una primera mossegada tot esperant que arribés tothom. Cansats d'aguardar, vam tornar a emprendre camí cap a Sant Cugat, cap a la plaça del Coll on la Roser ens esperava amb la furgona i les provisions. El Fernando va opinar que els cinquanta-dos quilòmetres de la travessa no colmaven les seves aspiracions caminadores i va protagonitzar una extensió per Terrassa per anar fent temps i cames. Després de fer el primer ressopó a Les Fonts ens en vam anar cap a la urbanització Vista Alegre on l'Óscar i jo vam acabar, dos anys enrera, amb la paciència i les ganes del Quicu i el César: engrescats amb la conversa que portàvem des de feia estona, no vam veure que el camí continuava per l'esquerra i vam seguir carrer avall per un pendent que va fer comentar al César: ..."menos mal que este camino es de bajada, porque si fuera de subida...". Per no decebre'l, un cop ens vam adonar de la marrada, vam refer el camí, pujada amunt. Mai vaig arribar a saber el que ens van dir però encara avui em xisclen les orelles. Doncs enguany també, però l'Óscar va cedir el protagonisme al Dioni: recordant l'episodi de 1999 vam agafar la desviació a l'esquerra correctament però no vam tenir en compte que Vista Alegre és molt traidora: vam agafar un carrer a la dreta que, per error del carrer, és clar, tenia que estar a l'esquerra. I la vam tornar a cagar. Vam fer una bonica volta per la urbanització però no s'en va adonar massa gent; només algú va comentar timidament: "Em sembla que per ací ja havíem passat..." A totes aquestes li havíem perdut la pista a l'Óscar que, amb l'excusa de recuperar el temps que havia gastat el Fernando amb la seva excursió per Terrassa, va convèncer un grup que l'acompanyés amb la furgona fins després de la Riera de Sant Jaume. Poca cosa, en definitiva: uns quinze quilòmetres de res que es van estalviar els nois (i noies, pot ser, també, ja que no vam saber mai el nombre i el nom de tots els que van fer la pirula). Si algú sap qui més va acompanyar l'Óscar en la seva estalviada, que m'ho digui i el farem constar a l'històric en un lloc tan destacat com ja hi consta el President. El Dioni i jo, però, capcots com estàvem per la despistada de Vista Alegre, no ens vam adonar de res fins que, pujant pel costerut carrer de la urbanització que es troba després de la riera de Sant Jaume, vam veure un grup bastant nombrós que ens esperava i que va fer unes quantes fotos com aquesta que hi ha al marge. Ens en vam fer creus: havíem portat un pas relativament viu des que vam deixar el grup sopant i esperant el Fernando a les Fonts i, tot i la despistada anterior, que tampoc va ser tan llarga, molt havien d'haver corregut ells per adelantar-nos. No sé si va ser la Roser qui va desfer l'entrellat, tot i els senyals que li feia l'Óscar per que es mantingués en prudent silenci. [Després d'apareixer aquesta pàgina a Internet, l'Óscar em va demanar que rectifiqués per no ajustar-se totalment a la veritat les meves afirmacions. Noblesa obliga: trobareu els seus comentaris a l'apartat excuses de mal pagador. Si les heu llegit, podreu veure que està molt enfadat. La verdad no teme ni ofende, diuen els clàsics, pero jode.] Aquesta vegada no va haver-hi correguda a la baixada cap Olesa com altres anys ja que l'Óscar no estava per romanços. Per dir-ho d'una manera suau. Només cal veure-li la cara a la foto de més amunt. A Olesa va haver-hi canvi de conductor de la furgona i vam fer l'esmorçar corresponent, previst, nutritiu, energètic i equilibrat, si bé algú enyorava els ous ferrats amb cervesa d'edicions anteriors. Passa que la professionalitat destrossa la poesia... Mentre esmorçàvem ens va venir a trobar el Mario, que ja ens havia acompanyat l'any 97. En aquesta ocasió, però, hi era allí per motius professionals i, a més, aquest any se n'anava a Montserrat amb la competència, amb la UEC de la Laura. Vam seguir ruta cap a l'Aeri. Abans, però, després de la pujada de La Puda, ens vam creuar amb unes monges seglars (no és que s'identifiquessin com a tals, és que en tenien tot l'aspecte) que, en veure les samarretes d'Oscura Noche que duia algú, ens van preguntar si erem seguidors fervents de Sant Pau, autèntic formulador de la frase per primera vegada. I jo que em pensava que havia estat el Luis... El camí de l'Aigua, després de l'Aeri on vam fer el darrer àpat, va ser el via crucis habitual. En un moment donat (com diria el Cruyff) la Montse Ciurana que seguia respectuosament l'Enric i el Joan Badia, s'en va adonar que jo vaig agafar un indretet per l'esquerra en contes de seguir per on anava tot el grup. Es veu que ningú li havia explicat la meva història, pobra noia, i em va seguir. I va fer bé, que caram!, que, aquesta vegada, no em vaig despistar gens: només vaig desviar-me per un caminet més llarc però menys pendent que va permetre superar l'alçada amb menys esforç i arribar a dalt primer que la resta de iaios. A l'esplanada del Monestir (trenta, n'erem) es van oblidar tots els tràngols de la jornada (i de l'anterior també) i tot eren cares somrients, tant fent la cervesa (aquesta vegada sí) com dins la furgona que ens va portar de volta cap a casa. I això que qui no es va adormir, va ser convenientment martiritzat per un reguitzell de tangos que ens vam dedicar a destroçar el Xavier i jo, que ens vam descobrir mutuament aquesta afició després de més de trenta anys que ens coneixem. De tot fa més de trenta anys...