Edició de 1998
Del 8 al 9 de maig
Itinerari: Plaça Pompeu Fabra,
Santa Margarida, Santa Creu d'Olorde, Can Castellví, La Salut, Roques
Blanques, Castellbisbal, polígon Compte de Sert, can Puig, riera
del Morral, Olesa, Camí de l'aigua, Monestir.
La convocatòria d'enguany
| Proposta d'excursió a Montserrat a peu. Cinquena edició.
Hi ha lluna plena la nit de l'onze. Em pregunto: al cap de quantes edicions
es pot considerar una clàssica?
La travessa de l'any passat va ser tan reixida que ha despertat noves
inquietuts i han sorgit propostes molt llamineres: el Mario
està buscant punts de sortida alternatius a Barcelona i aviat disposarà
d'informació sobre el camí que va a Montserrat des de Sitges,
Vilanova i La Llacuna.
Consultats diversos participants en edicions anteriors i futurs engrescats
per aquest any i atès el fàcil que és perdre's coneixent
el camí (veure al respecte la memòria de l'edició
de l'any passat), s'ha cregut oportú, donada la immediatesa de l'edició
d'enguany, mantenir el recorregut de l'any passat amb la intenció
ferma d'explorar en els mesos següents les altres vies, fent-les a
trams si convé.
Així assegurarem l'èxit de l'edició propera que
podria ser fins i tot diurna si la durada del recorregut, previsiblement
inferior, ho permet. A més, de dia és quan es disfruta del
paissatge, valor afegit al gaudi de la companyia.
Hi ha a l'editorial un grup de companys que, no veient-se en cor de
fer tota l'excursió, s'avindrien a acompanyar-nos un tros, sent
recollits al final del mateix per algú que els retornaria en cotxe
a casa.
El recorregut proposat aquest any és doncs el següent: sortirem
tots plegats de la plaça de Pompeu Fabra a Esplugues, dalt de l'hospital
de Sant Joan de Dèu, casualment en front de casa meva.
Travessarem Collcerola passant per la casa antiga de Santa Margarida,
Santa Creu d'Olorda, can Campmany i el restaurant de Can Castellví
on s'enllaça amb el recorregut que fa cada any la UEC de Gràcia. |
L'ermita de La Salut és un possible final pel grup que enguany
prefereixi no fer la travessa complerta, però, en funció
de les forces i de la il·lusió, es pot allargar més.
Si s'arriba a can Puig o al pont damunt la riera del Morral ja es pot
arribar a Olesa, punt del recorregut on hi ha la penúltima oportunitat
per abandonar, cosa que alguns hem practicat en alguna ocasió. Un
altra possibilitat és la d'afegir-se al grup a partir d'ací,
tal com va fer la Conxa l'any passat.
A Olesa escollirem la variant de la UEC per arribar al Camí de
l'aigua, força dret i que porta fins al Monestir.
Trobada: a les 19 hores del dia 8, per marxar no més tard de
les 19.30. Es preveu arribar al Monestir a les 13 hores del dia següent;
es pot tornar amb l'aeri que enllaça a determinades hores amb els
Ferrocarrils de la Generalitat que porten a la Plaça d'Espanya;
Recomanacions suggerides per l'experiència
d'edicions anteriors:
1. Portar llanterna de mà o millor llum frontal, calçat
i vestit de recanvi i adequat. Repasseu altre cop la memòria de
1997;
2. Convé que les parades siguin curtes per no refredar-nos; per
tant cal portar el menjar i no aturar-nos massa;
3. Dur força aigua i alguna llauna d'ISOSTAR o similar.
S'agrairan quantes suggerències vulgueu fer; l'any passat vam
comptar amb l'inestimable ajut del Dani com a cotxe-escombra (el César,
amb malèvola si bé afortunada expressió, ha comentat
que, si venen els seus pares, caldrà dur cotxe-ambulància);
aquest any ens agradaria que el Dani ens acompanyés caminant i que
algú altre agafi el seu relleu. Animeu als vostres parents i amics. |
Deu-n'hi-do els que es van animar. El Dani va repetir
com a cotxe-escombra i n'hi va haver quatre més. En total nou persones,
el que no està gens malament com a suport, atès que, caminant,
vam ser vint-i-tres. Els dies abans havíem anat animant els futurs
expedicionaris prometent-los els cotxes-escombra per, deiem, la recollida
dels cadàvers que s'anessin produint. El Dioni, home pragmàtic
per damunt de tot, opinava que això fora una pèrdua de temps
i que era millor enterrar-los in situi es va presentar al punt de
sortida amb una pala de metre i mig. Va costar una mica convencer-lo que
es tractava d'una expressió col·loquial i finalment vam aconseguir
que la treiés de la motxila i la tornés al cotxe.
La sortida de Finestrelles
va ser puntual: tres minuts després de l'hora límit. El Quim
va arribar massa tard i l'Anamary li va donar un itinerari perquè
ens trobés a un lloc o altre.
Ja m'havia plantejat l'any passat de marcar el camí
amb pintura però la meva mandra congènita ho va anar deixant.
De vegades, a l'exercici de la professió, he pogut constatar que,
quan no t'agrada escometre un determinat treball, és convenient
anar-lo deixant per més endavant: arriba un moment en que ja no
cal o ja no es pot fer i t'has estalviat el tràngol. Amb el tema
del marcatge no va passar així i prou que ho vaig patir. En ser
un grup nombrós, és inevitable que es produeixi l'efecte
acordió: de tant en tant el grup s'estira i de quant en quant es
torna a reagrupar. Les etapes d'estirament oferien el perill d'agafar un
camí equivocant i m'obligava a anar del cap a la cua de la filera
perque ningú es perdés.
Poc després de travessar el
Torrent Moneda, a uns deu minuts del punt de partida i estant jo a la cua
del grup, l'Enric va agafar el comandament
i ens va conduir seguint la seva natural inclinació: pel camí
de la màxima idem. Quan ja faltava poc per arribar a Sant Pere Màrtir,
a cent vuitanta graus de la direcció que calia, vaig tornar al capdavant
per desfer l'entrellat; va ser aquell moment l'escollit per la Rosa per
fer una exhibició de com s'han de saltar els marges per aconseguir
la trencadissa més eficient amb el mínim d'esforç:
va saltar, relliscar, caure i cascar el braç a l'alçada del
colze esquerre tot d'una, com diria el Basili que és mallorquí.
En adonar-nos que els esglais que feia tot hom no eren
broma i que no estava en condicions de continuar, el César i jo
la vam acompanyar muntanya avall per que l'atenguessin a un centre hospitalari
i ens va passar el que queda recollit en la carta següent que vam
remetre a l'Ajuntament d'Esplugues i a La Vanguardia:
El elogio del insecto o la
denegación del auxilio
Hay un interesante libro llamado Elogio
del insecto,de Enrico Stella (Ariel, 1993) en el se que describen las portentosas
hazañas que realizan algunos insectos en defensa del patrimonio
general común de su colectividad social, anteponiéndola al
interés de individuos concretos. Ayer ocurrió un hecho que
las recuerda:
Íbamos varios amigos de excursión
por Collcerola, en el término municipal de Esplugues del Llobregat.
Sobre las ocho de la tarde, subiendo por un camino de tierra, Rosa resbaló
y cayó al suelo golpeándose el codo izquierdo. Puesto que
sentía fuertes dolores, suspendimos la marcha y deshicimos el camino
para que la atendiesen en un hospital.
Al llegar cerca de la confluencia entre
l'Avinguda dels Traginers y el Torrent Moneda vimos un coche de la Guardia
Urbana de Esplugues de matrícula B 3054 PJ. Explicamos
a sus dos uniformados ocupantes lo ocurrido y les solicitamos que nos acompañasen
a un centro médico para que la atendiesen cuanto antes, pues los
dolores aumentaban. Ellos nos contestaron que no les era posible pero que
podían avisar a una ambulancia para que la recogiera. Les argumentamos
que la lesión era en el codo y no en las piernas y que llegaríamos
antes al Hospital de Sant Joan de Déu, que está a unos cuatrocientos
metros del lugar en que nos encontrábamos, si íbamos andando
que si esperábamos la llegada de la ambulancia, insistiendo en que
la acompañasen en el coche al hospital.
Volvieron a ofrecer la solución
de la ambulancia como única vía de auxilio que podían
practicar y optamos por seguir nuestro camino, continuando también
ellos el suyo.
Una vez que fue atendida en un hospital
y le diagnosticaron una luxación y le practicaron la oportuna inmovilización
con yeso, elogiamos la actuación de aquellos dos guardias urbanos
en su denegación de auxilio. Llegamos a la conclusión de
que, cual los insectos del libro mencionado, antepusieron el bien común
general de la colectividad social, al interés de un solo individuo
que, por lesionado que estuviese, tenía menor importancia. Tal vez
pensaron (o tenían instrucciones de sus superiores al respecto)
que, al estar las ropas de Rosa llenas de tierra por efecto de la caída,
podría haber ensuciado las fundas del asiento del coche que pertenece
al Ayuntamiento y, por ende, a la colectividad social espluguense.
Francesc Albar, César Parras y
Rosa Tarradas
La Vanguardia no va publicar la carta però el sargent
Amat de la Guardia Municipal d'Esplugues em va telefonar per comentar el
fet. Els seus subordinats li havien reportat que els havíem demanat
que ens portessin a l'Hospital de Bellvitge. Li vaig fer veure al sargent
que li pretenien aixecar la camisa doncs no té ni cap ni peus que,
tenint Sant Joan de Déu tan a prop, pretenguèssim que ens
fessin un recorregut turístic per Esplugues, Sant Joan Despí,
Cornellà, Barcelona i l'Hospitalet.
La Rosa va ser prou ben atesa a l'Hospital Clínic
i posteriorment recollida per la seva filla, i, el César i jo, pel
Luis (ah! els portàtils) i ens vam reincorporar al grup a Santa
Creu d'Olorde, prop de les onze de la nit. La falta de lideratge produïda
per la meva absència va ser eficientment resolta per un triunvirat
natural: el Dioni, l'Óscar i l'Enric es van posar d'acord per extraviar
el grup amb la mateixa diligència que ho acostumo a fer jo.
Aquest reportatge és totalment verídic però
el temps que no vaig ser amb el grup l'he de relatar d'oïdes i pot
ser que no s'ajusti tant escrupulosament a la realitat. El cas és
que, quan van arribar a Sant Just Desvern, van comprendre que per allí
no passava exactament el camí que ens havíem proposat de
seguir i van buscar vies alternatives per arribar a Santa Margarida.
Hi havien diversos repetidors de l'any passat: el Vicente,
l'Eva, l'Óscar, la Sandra, El Jechu i l'Enric.
Tots ells, l'any abans, m'havien sentit explicar que per anar a Sta. Margarida
des d'el Pony Club i quan s'arriba al cartell que indica cap a Santa Margarida
per l'esquerra, s'ha d'anar per la dreta. Ja l'any passat vaig fer didàtica
política al respecte però sembla que no vaig ser prou convincent
i es van deixar portar per les seves naturals tendències i per la
mala intenció del cartell.
Malgrat tot i después de triscar com isards per
pendents de cinquanta graus que van fer les delícies de l'Enric
i l'encabronament de la resta, van arribar a Santa Margarida i sense més
història perque ningú me la va explicar, també a Santa
Creu d'Olorde.
Aquí ens vam trobar tots: el grup inicial, el Quim
acompanyat del seu amic l'Albert, el Luis amb la Marisa i nosaltres dos,
i dos cotxes escombra més: el Dani, i el Paco amb la Mercè
i el Neron. Aquest és un gosset de cinquanta i tants quilos, pacífic
i molt bo, segons m'ho explicava el Paco el dia que em va demanar permís
per anar al judici que li feien perque el tal Neron
li havia arrencat un tros de braç a un vehí de Cunit, pocs
dies abans de desnucar a un terrier inconscient i agressiu que se li va
posar entre les cames.
Vam sopar alegrement, assaborint els diferents cafés
i altres delicatessenamb que ens van obsequiar els escombriaires
i ens vam posar novament en marxa només cinquanta-cinc minuts més
tard de l'horari previst, el que era tot un èxit atès el
voluntarisme dels líders eventuals en seguir les meves pràctiques
erràtiques. Aquí es va produir la primera baixa voluntària
(o la segona doncs la Rosa també havia abandonat per pròpia
voluntad si bé a desgrat seu): la Marta va considerar que estèvem
excessivament sonats per al seu gust i s'en va anar amb el Luis i la Marisa.
De Santa Creu
a Can Campmany van liderar el grup el Dioni, l'Eva i el matrimoni Parras.
S'em farà molt difícil d'oblidar mai i crec que aconseguiré
no fer-ho, la imatge que aquesta parella ens va oferir tota l'estona: amb
els seus cinquanta i molts tan ben portats, amb el seu pas viu i alegre
i amb la seva canya compartida que agafaven un per cada extrem. Ens va
faltar la part gràfica del reportatge que tenia encarregada la Rosa
doncs una fotografia d'aquesta imatge seria molt més ilustrativa
que la meva pobra descripció.
En aquest tros de camí, temps abans i en un dels
recorreguts que havia anat fent per conèixer el camí, vaig
veure una guineu. Era incofusible, amb les orelles punxegudes i la cua
exhuberant. Li ho vaig contar a l'Enric
i, de sobte, ell, daltònic com és i amb la nit ben tancada,
també en va veure una. Va creuar el camí davant nostre parsimoniosament
i es va endinsar pel bosc. L'Enric, tot excitat per la troballa, va voler
que ens acostèssim al lloc per on havia desaparegut i vam tenir
la gran sort de tornar-la a veure: ens entava esperant mirant-nos amb ulls
que brillaven en la foscor i fins i tot ens va saludar amb un sonor MIAUUU!
A l'Enric, l'episodi, encara el fa tornar vermell.
Poc abans de Can Castellví
i en arribar a la bifurcació descrita a la memòria de l'any
passat com La bifurcació
del dipòsit d'aigua per admirar l'enginyeria hidráulica de
la zona,vaig demanar l'Eva que portés el grup una vegada
més cap l'esquerra. La noia no s'enrecordava de l'any passat i no
va posar prou atenció en llegir la memòria corresponent.
El cas és que, en tornar de fer la volta al dipòsit, s'em
va tirar al coll amb intencions assassines. Al Dioni tampoc li va fer gràcia
la pensada en considerar que ja havíem perdut prou temps i castigat
prou les cames amb recorreguts inconvenients.
En arribar a La Salut havíem, malgrat aquesta broma,
recuperat un quart d'hora del retard acumulat i no hi havia més
cotxe-escombra que el de la Núria i l'Albert que, en no saber res
de l'episodi de la Rosa, havien arribat segons l'horari programat. No ho
van fer així la resta i els vam haver de telefonar. Van arribar
de seguida i van aprofitar per endur-se la Lourdes, la Carmina i l'Asun
que havien complert el seu objectiu d'acompanyar-nos fins allí.
Es va produir, però, una baixa inesperada, la del Dioni a qui els
peus li van dir que prou.
El Vicente va prendre el seu relleu al capdavant de l'expedició,
acompanyat per l'Eva i l'Enric. La història,
inevitablement, es repeteix i vam tornar a sentir els petards que a intervals
regulars foragiten els ocells dels arbres fruiters que hi ha prop de la
bòvila, just abans del cementiri de les Roques Blanques.
A Castellbisbal vam arribar a l'indret on l'any passat
no vam veure el senyal que desviava l'itinerari cap a l'esquerra. Enguany
no vam cometre el mateix error i vam trobar sense entrebancs les vivendes
Sert on vam fer una nova parada amb els escombriaires que encara ens acompanyaven:
el tàndem Dani-Carmina que va continuar i els Roser-Ramon i Luis-Marisa
que s'ens van acomiadar ací tot enduent-se al Jechu que s'en recordava
d'haver acabat ací l'any passat i no va voler batre el seu propi
rècord.
Els que millor s'ho estaven passant eren la Sandra, la
Montse i el Xavi. Normalment anaven al grup de més enrere i tenien
muntada la seva pròpia història: quan t'acostaves a ells
no senties més que rialles i un xivarri alegre i desenfadat. No
debades va ser l'únic grup que va fer ple: van arribar tres de tres.
Però no ens avancem que encara quedava molt recorrugut per fer.
El camí fins a Can Puig va ser feixuc per les baixades
i pujades tan pronunciades que el componen. En arribar a la granja de porcs
vaig decidir deixar de ser respectuós amb els senyals. Ací
són contundents: a l'esquerra hi ha un seguit de creus barrant el
pas i a la dreta hi ha tot de marques del camí a seguir. Sense encomanar-me
a ningú vaig girar a l'esquerra fins que vaig arribar a la carretera
de Martorell. L'Óscar va escridassar-me ja que és un home
respectuós amb l'ordre establert en general i amb els senyals en
particular. Només em va creure, i no del tot, quan, un cop travessada
la carretera vaig poder-li mostrar els senyals novament. Crec que a la
granja no ens prenien el pél: de ben segur que la UEC deu de muntar
cada any una taula de provisionament a la seva dreta, prop de les casetes
de Can Oliveró.
El camí cap el pont de la riera del Morral és
més agradable i a més va començar a fer-se de dia.
Al pont ens va abandonar la parella Parras ja que l'Antonio tenia un angonal
ressentit. La seva dona estava com una rosa però va decidir no abandonar-lo
a ell i ho va fer amb nosaltres. El Dani i la Carmina van fer l'últim
servei i s'els van endur a Barcelona.
Ja només quedàvem tretze i el César
va resultar ser supersticiós. De primer presumia d'haver superat
la seva marca anterior, ja que l'any passat el Dani va portar l'altre Parras
(ell) a Barcelona des d'el Morral. No li la vam homologar ja què,
enguany, no havia començat l'excursió a Finestrelles sinó
a Santa Creu. El recorregut de la riera va ser un bon descans per als peus
degut a l'agradable llit de sorra que anàvem trepitjant. Una vegada
més, l'Eva anava al capdavant, com a tota l'excursió.
En aquesta part del recorregut coincideixen el camí
UEC i el GR 6 i les seves marques, diferents unes de les altres, es van
alternant. En arribar al damunt d'Olesa, l'Óscar i jo vam repetir
la baixada corrent, recordant el penòs estat en que ens trobàvem
ací tres anys enrera.
A Olesa vam tornar a fer la grand bouff.Degudament
entaulats al bar de sempre, ens vam cruspir uns ous amb beicon i pa-amb-tomàquet
que feien les delícies del més exigent. Una vegada més
el César es va distingir: va prendre un cafè amb llet i va
anunciar que ens deixava. I ho va cumplir. La Betty, pobra, no el va voler
fer quedar tan malament i el va acompanyar.
També volia fer-ho el Quim però el vam convèncer
que vingués amb nosaltres fins al tren per una drecera que nosaltres
sabíem. Quan ja arrivàbem a l'aeri encara remugava que les
dreceres no eren el nostre fort i que no estava totalment segur que no
ens l'haguèssim rifat. Ben mirat, però, un cop a l'aeri i
pel poc que ja quedava, no va costar que ens acompanyès fins dalt
de tot.
Amb la Dolores va passar el contrari. Tenia una bullofa
rebentada que li havia fet una llaga ben competent i li vam recomanar que
esperès al Dioni que tornava a reunirse-n's amb cotxe, però
ella va decidir oblidar-se de les llagues i de les bullofes i va tirar
amunt.
Com que havíem anat recuperat l'horari però
el Dioni no ho sabia, va arribar a l'aeri quan ja havíem marxat.
El va esperar el Víctor que, noi conscient, no va voler carregar
més els muscles de les cames, tot i que estava amb prou condicions
per a seguir, per que l'endemà tenia un partit. I a més van
guanyar.
Realment el jovent d'avui és ben raonable. El Víctor
havia pres aquesta elogiable decissió i es volia quedar també
la Sandra, doncs deia que ja en tenia prou. El seu pare la tentava dient-li
que si acabava l'excursió podia presumir davant les seves amigues
d'haver acabat la travessa. La Sandra deia que això no la motivaba
pas: igualment les ho faria creure. Finalment, però, va optar per
presumir amb motiu i ens va acompanyar.
Abans de sortir de l'estació de l'aeri vaig connectar
el portàtil i vaig escoltar el missatge que ens havia deixat la
Rosa dient-nos que ja estava a casa i que es trobava prou bé per
que no la molestèssim i el del Quicu, molt carinyòs, prometent
acompanyar-nos l'any que ve i desitjant-nos que ens anés molt bé.
En començar la pujada final vaig decidir quedar-me
a la reraguarda per tal d'anar animant l'Óscar que anava mitjanament
cardat. Vaig fer santament. Al cap d'una estona de triscar per aquelles
parets em va agafar un mareig i vaig haver d'asseure'm una estona doncs
m'havien abandonat les escases forces que encara em quedaven. Gràcies
a l'Óscar i a l'Enric que em va fer de mainadera, vaig seguir, més
malament que bé, per les escales i pel camí final, fins al
bar.
Allí estava tot-hom de cel·lebració. L'Eva
i l'Albert que havien arribat els primers, el Vicente que estava al Monestir
donant gràcies a la verge, la família Jareño i la
família Villalvilla en ple, el Quim que em va anar a buscar una
cervesa (jo ni podia) i l'Enric i la Conxita que aquesta vegada ens va
venir a trobar dalt de tot. Per tornar, ens vam repartir: l'Albert va baixar
corrent, ja que s'havia d'entrenar encara per una cursa de cent quilòmetres
que tenia que disputar properament amb el Grup de veterans del Maresme
Nord, i tots els demés vam agafar l'aeri.
A l'estació del tren ens esperava ja l'Albert.
Al vagó es va repetir la història de l'any passat: la Conxa
i l'Eva ens anaven donant conversa a l'Enric i a mi que feim veure que
les escoltàvem mentre clapàvem amb els ulls oberts.
El dilluns,
en tornar al despatx, tot eren cares somrients, fins i tot la Rosa que
va portar la baixa, ja que no podria, durant uns dies, escriure les cartes
del Gimferrer
qui estava, per aquest motiu, tot amoinat. Però el dimarts, el Vicente,
que durant la caminada es queixava que li feia mal el cap del fèmur
esquerre es va presentar amb la cama enguixada: havia atrapat una tendinitis
crepitante, a l'empenya del peu dret! El director de Seix
Barral em va comminar imperativament a no tornar a organitzar cap altra
excursió. Si més no amb el personal de l'editorial.
El dia del sopar de cel·lebració van haver
tres baixes: l'anunciada de l'Enric que no es resignava a deixar de ser
citat constantment en aquesta narració; la semi-anunciada de l'Albert
a qui el Quim no va poder acabar de convèncer per venir; i la del
propi Quim que no va comprendre per què l'havia convocat en un lloc
tant poc concret: el carrer Llobregat està a la Zona Franca, deia,
i el carrer Montseny a Gràcia. Es va passar la nit recorrent totes
les cantonades existents entre tots dos carrers fins que va arribar a la
conclusió de que això era una gimkana i, com que ja no es
considera en edat per aquestes facècies, s'en va tornar a casa.
En cap moment se li va acudir que l'encreuament sí que existeix,
encara que a l'Hospitalet, que era on en realitat l'havíem convocat.
A ningú no se li escapa que, si bé aquests
relats tenen la base ben real, estan contats de forma novelada, substituint
en alguns passatges la prosaica realitat per la imaginació de l'autor,
que tampoc no es pot dir que sigui gaire fértil. Però durant
el sopar em vaig adonar d'un fet curiós: algú dels que han
llegit les memòries anteriors, actualment expliquen algun passatge
de la sortida en que ells van participar, de la forma que jo el vaig escriure
i no de la forma que realment va passar.
Quan el sopar ja llanguia vaig creure oportú de
rematar la feina i acabar d'adormir tothom, així que els volia espetar
aquest discurs que havia preparat uns quants dies abans:
Tota activitat té una planificació,
un desenvolupament i un record.
Les excursions a Montserrat gaudeixen
plenament d'aquestes tres característiques i vull dir-vos que jo
he disfrutat molt amb la primera, he patit-disfrutat (símptoma inequívoc
de massoquisme) força amb la segona, que s'acaba avui, i penso disfrutar
per molt més temps, per sempre, amb la tercera.
Per ajudar-nos a tots plegats a conservar
el record, hem preparat un document (els diplomes) que us
lliurarem tot just acabi de parlar, la qual cosa es desitjable que passi
de seguida.
L'any passat vam sortir deu persones i
vam arribar a Montserrat quatre, portant tres cotxes escombra. Enguany
hem sortit vint-i-tres i hem arribat onze i els cotxes escombra han estat
cinc. Crec que no els podrem agrair prou la seva tasca de manera que aixó
que repartirem ara no és pas per agrair la seva bona disposició
amb els caminants sinó per consolidar més el record de que
parlava.
L'any que ve hi tornem. Us emplaço
a tots a que aporteu quantes suggències se us acudeixin per millorar
la travessa del mes passat. El Mario i l'Enric ja tenen informació
d'itineraris alternatius els quals anirem provant a partir del mes d'octubre.
Quedeu tots convidats a acompanyar-nos en aquests recorreguts parcials.
Si algú vol dir alguna cosa més
ara és el moment i si no, millor, que amb un sol que foti rollos
ja n'hi ha prou.
Afortunadament l'acústica del local es va aliar
amb el públic que m'havia d'escoltar i els va estalviar la pallissa
doncs em vaig guardar el discurs per a millor ocassió per que no
se sentia res. Però en va haver un que sí que tenia quelcom
a dir, el Luis, i amb bona veu. A més de tenir vocació de
socorrista mòbil també és un poeta notable. Aquesta
setmana he tingut la sort d'assistir a dos certamens poètics: dimarts
passat anava a la presentació d'un llibre de poemes que havia escrit
en Marcelo Covián feia trenta anys; aquesta nit en Luis ens va recitar
un poema que havia escrit feia trenta minuts. És aquest:
- Cada año organiza
singular algarada:
- algunos se apuntan con alegría,
- trátase de caminar a la desesperada,
- otros, en cambio, sin gran tesonería.
-
- Se sabe que unos se rompen el alma
- y también algo más suyo
en el intento
- de llegar a la cima con mucha gana,
- pero todos van con gran contento.
-
- ¿Quién mueve estas mesnadas
- que con gran pertrecho acuden
- cada año a tales cantonadas
- y plenos de fervor bullen?
-
- Al nombre de Francesc responde presto
- y argumenta, dibuja, caminos traza
- que no siempre llegan a buen puerto;
- pero no ceja, inventa mapas y no descansa.
-
- Amic Albar, sabe que, por lo que organizas,
- alguno te bautizó como quebrantahuesos,
- no sé si ajustado o infame nombre
pisas;
-
- y como nos sabemos camuesos,
- te decimos: continúa con tus algaradas,
- perdón, queremos decir "Albaradas".
Who could ask for more,com
diuen els Beatles.
El text dels diplomes no va
satisfer tothom. Altra vegada el César es va queixar de tracte discriminatori
ja que va abandonar-nos al mateix lloc que la Betty i ella sortia millor
parada a les qualificacions. Novament li vam haver de recordar que ell
va començar a caminar a Santa Creu i no a Finestrelles com els demés.
Encara va argumentar que jo m'havia estalviat el mateix tros de camí
que ell i en canvi tenia una millor nota però el va aplanar un argument
definitiu: els textos dels diplomes els redacto jo.
Esplugues, 5 de juliol de 1998