El mes d'agost vam fer el tros de GR
11 entre Candanchú i Pineta. Hi havia programada una extensió
al Perdut i al Cilindre però finalment vam considerar que tot plegat
era massa i em vaig quedar amb les ganes.
No va ser gens fàcil trobar la data per anar-hi.
El Joan i l'Enric
havien quedat lesionats del tendó d'Aquiles després de fer
el GR i, encara avui, quan escric això el primer dia de l'any 2004,
no estan del tot recuperats. Es va engrescar el Manolo,
de fet va ser ell qui em va festejar per anar-hi i em vaig posar
en marxa per trobar allotjament. Cosa gens fàcil...
El que tenia ben clar és que havíem de seguir
la recomanació del Roger, el fill de l'Enric, que en aquell moment
estava fent de guia de muntanya a Broto: s'ha d'anar per Nerín.
L'opció d'anar per Torla amb un taxi que ens acostés a Góriz
quedava descartada ja que, actualment, els deixen arribar només
fins a Punta Acuta, el que representava allargar en dues hores el temps
de caminar.
Els primer cap
de setmana de setembre no hi havia allotjament en tot Nerín. Pel
segon, tampoc, i pel tercer hi havia encara places a l'Hotel Palazio, de
manera que el vaig reservar tot d'una. De fet era la darrera oportunitat,
ja que l'octubre quedava ja massa lluny: la temporada de neu estava próxima
i caldrien crampons... La desilusió va venir pel Bus: la noia de
la Central de Reservas em va informar que no quedava cap plaça lliure
fins quí sap quan. Em podien posar en llista d'espera, però
hi havia ja un munt de persones apuntades davant meu. Vaig anul·lar,
doncs la reserva de l'hotel i vaig aparcar el projecte fins un altre any.
Ja he dit alguna vegada en aquestes cròniques,
que, malgrat el meu agnosticisme practicant, Dèu existeix. I és
bó... El dimecres dia 17 em truquen de la Central de Reservas informant-me
que s'havien produït prous baixes a la llista d'espera per permetr'ens
anar a dues persones. Truco novament a l'hotel i, ves quina cosa, encara
hi havia lloc. Vaig a veure al Manolo per comunicar-li l'evangeli (de petit
em van ensenyar que evangelio quiere decir buena nueva) i taxan!!:
estava al llit amb una tal Febre, que resulta que no era la seva senyora.
Li vaig ordenar violentament que es deixés de promiscuitats inconvenients
i que en dos dies havia d'estar en disposició d'anar cap a Nerín,
que jo no m'havia prés tantes molèsties per res.
Va complir. La Febre el va abandonar, o ell la va abandonar
a ella, tan se val de quí és la culpa quan es trenca una
relació, i el divendres, finalment, ens en vam anar cap el Pirineu,
per la ruta descrita al començament. Després de Graus, en
arribar al petit poble de Morillo de Liena, i abans se continuar cap a
Campo, a l'esquerra surt la desviació cap a l'Ainsa: una carretera
que estan fent nova i que fa força agradable un tros de recorregut
que anys enrera era bastant antipàtic.
A l'Ainsa vam
escollir la carretera que passa per dins d'Añisclo, ja que no anàvem
apurats de temps i sempre té més morbo una cosa estreta que
una cosa holgada, no sé si sabeu a què em refereixo. A l'hotel
ens van informar que el temps anunciava bó i després de sopar
i de prendre l'orujo corresponent vam anar a dormir.
El bus anava tot ple, tal com estava anunciat, i ens va
deixar, just a les vuit del matí a Cuello Gordo, dalt del mar de
núvols que es pot veure a la foto. El camí cap el refugi
de Góriz ja el coneixiem de la vegada que vam anar al Perdut,
també amb el Manolo, la Montse,
l'Anamary, el Dani
i l'Aleix.
Camí del refugi ens va passar un guarda de la vall
d'Ordesa a qui no li va semblar escaient el calçat del Manolo, unes
vambes convencionals. El vam informar que, a la motxila, hi duia les botes
de muntanya reglamentàries però encara no va quedar satisfet
i ens va preguntar pels crampons. Li vam dir que no ens calien, ja que
anàvem al Cilindre, però ens va assenyalar unes clapes de
neu damunt d'aquesta muntanya (per les qua no hi havíem de passar
ni de lluny) i va assegurar, molt en el seu paper de representant de la
llei muntanyenca, que uns crampons no feien mai nosa. Però pesen,
vam, concluir.
A Góriz
hi havia el munt de gent que acostuma a ser-hi sempre i vam fer per veure
a l'Alasne, una guardesa del refugi, que vam conèixer (en el sentit
no bíblic de la paraula) el mes passat quan feiem el GR 11, i que
fa força goig. No hi era, però, així que vam començar
la pujada cap el Lago Helado. Realment, semblava la Rambla, tot i que ja
estàvem al mes de setembre. El camí està força
ben marcat i no presenta cap dificultat. Hi havia llocs on la pedra es
veu lluent de tanta gent com hi passa. Aquest camí deu de ser un
dels més frequentats de tot el Pirineu. Pot ser que el de via normal
de la Pica o el de l'Aneto per La Renclusa siguin tan fresats com aquest,
però no gaire més.
El Cilindre ja
es començava a veure amb claredat i , en arribar al llac, ens va
sorprendre que tingués tant de gel com podeu veure a la foto. A
la dreta del llac hi ha un cartell que anuncia el camí cap el Perdut
i el presenta com extremadament perillós. Crec que és un
alarmisme exagerat; el mes de juny de l'any 97 el vam fer amb l'Aleix i
el Dani, amb força neu, i en cap moment em vaig sentir en perill,
tot i que a mitja baixada s'em va sortir un crampó i baix acabar
portant-los tots dos a l'esquena; hi passa tanta gent que es fa un caminet
prou còmode per poder prescindir-ne. Hagués estat bé
disposar de prou temps i prou forces per posar-nos a la cua i deixar-nos
caure per cal Perdut, però avui el nostre objectiu era el Cilindre
i no es tractava de distreure'ns amb excursionetes.
Vam, doncs, reposar
una mica i ens vam disposar a escometre la forta tartera que du al collet
per on s'ataca el nostre pic. La Febre passava factura al Manolo (hi ha
gent que no suporta veure's abandonada) i havia d'anar fent moltes parades
ja que el pendent és de més de 30 graus segons expliquen
els llibres. Quan vaig arribar al coll, i mentre esperava al Manolo, vaig
pujar al Pitón S. O., que no fa mai mal contabilitzar un tres mil
més.
Ens trobàvem ja davant les ximeneies que conduiexen
al cim. Al llibre Guía montañera. 100 cumbres del Pirineo
aragonés, s'explica que és una mica més fàcil
la que està més a l'esquerra, però la de la dreta
té una corda posada a mitja pujada i és per la que hi vam
veure pujar altra gent, així que és la que vam agafar. Mentre
dubtava entre una i l'altra vaig recordar el professor Vergés que
ens donàva les classes de Mecànica a segon de carrera. Deia
en Vergés que la seva assignatura era com un diamant tallat: el
miressis per la cara que el miressis era sempre igual de maco. Al Cilindre
li passa igual: hi pugis per on hi pugis és igualment espectacular.
Per constatar això, el millor serà tornar-hi aviat i agafar
la ximeneia de l'esquerra.
Un cop dalt, les fotos obligades: la del Perdut,
la del Vinyemal, la del pic i la del llac de Marboré, la de la gelera
del Mont Perdut amb el parador de Pineta al fons de tot, etc.
Aquesta darrera em va fer adonar de l'animalada que havia
programat mesos abans quan, fent el GR, volia baixar a Pineta per aquest
camí. A part de que el desnivell és de més de 2.100
m, la dificultat de la paret de la gelera recomanava fer el que vam fer:
anar a Pineta des d'el refugi de Góriz tot seguint els senyals,
sense fer l'extensió de pujar a cap dels dos pics. Tot i així,
la baixada es fa prou llarga... oi Júlia?
A més, el camí és força variat i permet una
visió aèria de la vall d'Añisclo que d'altra manera
ens haguéssim perdut.
I l'última foto de totes: el Manolo i jo amb el
puret obligat, dalt del Cilindre, amb el Perdut al fons. La tornada no
té més història: després de Góriz ens
vam despistar i vam estar a punt de perdre l'autobús que sortia
a les vuit en punt, ja prop de fer-se fosc. Normal.
