Edició del 2002: la novena
L'assumpte pintava igual que l'any passat: reiterats anuncis de llamps, trons, pluja, calamarçada i altres desastres naturals que recomanaven l'ajornament de la caminada. Fins i tot, Karabella em preguntava, el dijous abans, la nova data de cel·lebració de la marxa, ja que la seva filla i futura meteròloga ho tenia clar: no s'hi podia anar. De fet no va venir ningú de la unitat familiar: ni la meteróloga, ni Karabella ni el Vicepresident.
El cas és que, entre la campanya endegada per TV3 en contra nostra mentint descaradament sobre les condicions atmosfèriques, els ploramiques que s'escagarrinen davant la perspectiva de mullar-se una mica, la tèbia activitat proselitista del clan Villalvilla i un augment descontrolat de les baixes d'ultima hora, vam quedar reduïts a 23 participants. "Pocos, pero buenos", va afirmar algú.
Doncs tampoc, ja que el nombre d'arribats al Monestir va ser fins i tot inferior, no ja al de l'any passat, un any fora de mida, sino al del 99. El pés de la participació, enguany, va recaure en el colectiu d'informàtics d'Eurovia i de Netland i el fracàs va ser estrepitós: no va arribar ni el Josua, que és un arribador habitual.
El President d'Oscura noche, en un acte que l'honora, va renunciar al seu tradicional i cómode lloc a la cua de la marcha i va adjudicar-se les funcions de "carrilero" entre el davant i el darrera, que normalment havia estat fent jo. El motiu va ser doble: d'una banda, corregir la meva tendència natural a extraviar el grup i de l'altra, fer enmudir la maledicència que l'any passat va provocar la seva benintencionada actuació de pujar a la furgona per "recuperar el temps perdut". Sembla que havia llegit Proust recentment.
L'éxit va ser total: allà on jo em perdo normalment un cop per nit, ells, ja que el Dioni va jugar un paper molt meritori en l'assumpte, van superar tots els registres anteriors i van aconseguir extraviar elgrup no menys de quatre vegades (les que jo, des de la cua, vaig conèixer), a més de la tradicional i ja programada del dipòsit d'aigües, aquella que l'any 98 va enfurismar tant el Tressorer.
El que va ser insuperable va ser l'avituallament: a la Roser es va afegir, enguany, l'Asun que va aportar un somriure extra que s'agraeix tant o més que la teca en sí. Cal destacar també la col·laboració del Jesús com a conductor de la furgona, atés que el Jechu, cosa estranya en ell, va arribar tard i el Jesús el va haver de substituir fins La Salut.
Un cop vam sortir de Santa Creu d'Olorde, el Raimon, que va ser un habitual de la cua tota la caminada (fins l'aeri, on va posar el turbo i va desaparèixer muntanya amunt), jo, i algun endarrerit més, que vam deixar l'avituallament uns minuts després que els nostres liders, al cap d'una estona vam haver d'esperar tot el grup. Algú deuria considerar que cinquanta-trés quilòmetres eren pocs, o bé van volguer descobrir noves vies, i s'en van anar a fer una volta per aquells indrets.
Va ser un assaig de les despistades que havien de protagonitzar durant tota la nit. Una de les més penoses es va produir a Castellbisbal, molt poc després del trencall que va destroçar la moral del grup de 1997. Els cuers (el Raimon, com ja he dit, el Joan Badia i els seus companys, l'Álvaro i el Nando, que van veure clar a Roques Blanques en quin lloc de la marxa els convenia quedar-se, i jo mateix) vam arribar a la riereta que ens separava de l'inici del polígon industrial Comptes de Sert. Llavors vam veure, a l'altra banda del camp, els llums de tota la colla, que demanaven la manera de sortir-se'n d'aquell embolic. Els vam poder anar guiant a toc del pito que, dies abans, m'havia regalat l'Anamary, i s'ens van afegir una bona estona després.
Mentre el Raimon i jo els esperàvem, el Joan i els seus amics s'en van anar cap el Punto Jechu. Allí els esperava el titular del lloc dins la furgona equipada amb noves tecnologies: un magnífic ordinador portàtil provist d'un flamant DVD on es projectava una película porno que va fer les delícies dels informàtics: s'hi van quedar tots.
Ja molt minvats (de caminants, que no de forces), vam continuar la ruta fins la propera trobada amb l'avituallament, el pont damunt la riera del Morral. Abans d'arribar, però, i engrescat amb la bonica endevinalla de gavines, capitans de vaixell i altres històries que ens explicaven el Xavi i la Eli, vaig badar: malgrat les moltes mostres de la seva facilitat perdedora que els dirigents de la marxa m'havien donat tota la nit, els vaig seguir sense l'esperit crític amb que els havia marcat fins llavors. Quan van començar a caminar per la carretera d'Ullastrell aigües amunt (recordeu que la riera va aigües avall) els vaig aturar i vaig demanar pel mòbil al Jechu que vingués a buscar a l'Asurancetúrix i a l'Ordenalfabétix, vull dir el Nando i l'Álvaro, que havien fet fallida. Com que a la furgona ja no hi cabien tots, vam haver de fer baixar al Napi que havia anat alternant la marxa i l'esbarjo i vam seguir cap el pont.
La riera portava més aigua que altres anys, però no molta més, i vam decidir remuntar-la. A la urbanització que hi ha al final, els pròcers van tornar a investigar noves rutes i, malgrat les entenimentades explicacions que els donava una vilatana, no van agafar el trencall de l'esquerra i van seguir carretera endavant en direcció enlloc. Vaig abandonar el privilegiat lloc de que disfrutava a la cua i els vaig assenyalar per on s'havia d'anar, el que em va fer descuidar les funcions assignades pel Presi i s'em van despistar el Lluís i el Napi. Sort que el Raimon va començar a còrrer (i no ho dic en sentit figurat) urbanització amunt i urbanització avall fins que els va trobar.
A la baixada cap Olesa vaig tornar a fer didàctica de la història de 1995 i al Napi li va agradar tant que, malgrat que anava raonablement tocat, ens va acompanyar al Raimon i a mi en la correguda tradicional. A Olesa, el Jordi, degà d'aquesta edició, va agafar el tren cap a Barcelona i el Napi es va quedar esperant el Jechu per anar fins l'aeri, un altra vegada, una mica més còmodament.
A l'Aeri es va donar la gran sorpresa: el Dioni abandonava. Jo li vaig fer veure la inconveniència d'aquest fet, ja que, si només pujàvem onze, no faríem ni tan sols el promig normal del cinquanta per cent, però no va haver-hi manera. Així que, acompanyant l'Óscar al darrera, vam seguir (és un dir) al Raimon i als altres i vam començar l'engrescadora pujada de costum. Al cap de poc, però, i en un dels molts descansos que anàvem fent, vam veure com pujava, darrera nostre, una gorra verda damunt d'un bigoti blanc i negre seguit del Dioni complet.
Em vaig acomiadar del President i vaig esperar el Tressorer per seguir la pujada al seu costat. El Dioni li havia promés a la Susanna que arribarien tots tres a dalt (ell, la Susana i la Lola, vull dir). Vam aconseguir-ho, més bé que malament i, sense deixar-me temps de fumar el puret tradicional, el Capo Fernando ens va fer pujar cuita correns a l'autobús i vam tornar cap a Finestrelles.
Un darrer detall: dels senyors participants, va arribar a dalt el quaranta-set per cent; de les senyores, el cent per cent. Que algú en tregui conclusions, que jo no ho faré.
El dia del sopar es van repartir els diplomes corresponents, il·lustrats aquesta vegada pels personatges d'Astérix, alguns dels quals han servit per substituir les habituals fotos que acompanyen aquestes cròniques i que enguany no s'han fet.
El Xavi i la Eli van organitzar un muntatge tergiversant les entrevistes que van anar fent al llarc de la caminada i van amenitzar la nit simulant un programa radiofònic. Jo, que em temia una ensarronada, m'havia preparat un discurs de réplica per explicar a l'audiència la veritat dels fets, però no el vaig llegir ja que no calia: si bé les entrevistes estaven prou amanyades per desvirtuar la polèmica de l'any passat, el cert és que no van prendre partit i van deixar a la interpretació de casdascú la qualificació dels fets.
Qui sí va llegir el seu treball va ser el Dioni, que ja ha convertit en costum la confecció d'una crònica versificada. Tant mateix com la del 2000, no té desperdici, i resumeix amb molta grácia i claredat les aventures de la nit:
Doncs ja ho sabeu. Us emplacem per l'any que ve.